dijous, 27 de setembre de 2007

dimecres, 26 de setembre de 2007

PANDORA

Reseña de la películaSi alguna vez un rodaje ha hecho correr ríos de tinta a ambos lados del océano Atlántico, es sin duda éste. La idea del filme nació de su realizador, Albert Lewin, uno de los directores más personales que ha dado Hollywood. Lewin había tenido un cargo ejecutivo en la Metro, y además había dirigido allí algunas películas que no pueden considerarse precisamente "taquillazos". Pandora y el holandés errante no iba a ser una excepción. El argumento es casi surrealista, y la concepción de 'qualité' del filme lo apartaban excesivamente de cualquier otra película con la marca del león. Lewin, obsesionado en hacerla, pidió la excedencia en la nómina de la compañía, y solicitó como finiquito la cesión de Ava Gardner para que fuera su protagonista. James Mason iba a interpretar al holandés errante, y como personajes secundarios se contrataron a un plantel de intérpretes británicos. Para Ava fue su primera salida de los Estados Unidos, y fue precisamente a Gran Bretaña y España -los dos países que iban a condicionar su existencia- donde el rodaje de Pandora y el holandés errante se localizó. La Metro, aprovechando la presencia de Ava en Londres, organizó una campaña publicitaria con la estrella intentando hacer reír a uno de los impasibles guardias del Palacio de Buckingham. Las fotografías del reportaje dieron la vuelta al mundo, y en Estados Unidos fue portada de la revista 'Look'. Después pasó algunos días en París, y de la capital gala directamente a España. La llegada de Ava Gardner al aeropuerto de Barcelona desplegó una cobertura informativa como nunca se había visto hasta la fecha. El colapso se producía allí donde ella se encontraba, y la prensa publicaba desde su marca favorita de whisky, cigarrillos o cremas de belleza, hasta la última de sus más pequeñas actividades diarias. En Madrid visitó el popular museo de bebidas de Perico Chicote, y en Sevilla deslumbró a todos presentándose en la Feria de Abril con un precioso vestido de volantes, a donde fue invitada por el entonces Director General de Turismo. El rodaje de los exteriores en la bella población catalana de Tossa de Mar hizo más por el turismo en nuestras playas que todas las campañas de promoción realizadas hasta la fecha. El gobierno español y, en su representación, el Alcalde de Tossa, dieron toda clase de facilidades al equipo cinematográfico. En todos los actos públicos a los que acudía, Ava era acompañada por el torero, actor y poeta catalán Mario Cabré, quien había sido contratado para el papel de Juan Montalvo. La prensa organizó un revuelo considerable cuando afirmó que ambos mantenían un romance apasionado. Ava se prestó al juego como publicidad de la película. Sin embargo, Cabré se lo tomó en serio y fue un verdadero inconveniente para ella durante todo el rodaje. La noticia del posible idilio llegó hasta Hollywood, a oídos de Frank Sinatra, que en pleno ataque de celos se presentó en España portando una pulsera de brillantes valorada en 10.000 dólares. La llegada de Sinatra aumentó si cabe la expectación, y la prensa sensacionalista -sobre todo la española- se relamía con el jugoso material que tenía entre manos. Mario Cabré escribía poemas de amor para Ava, que eran puntualmente reproducidos por las revistas, poemas que se recopilaron más tarde en un ejemplar llamado Dietario poético a Ava Gardner. La película, cómo no, tuvo una buena acogida en España, sin embargo, pasó sin pena ni gloria en su exhibición internacional. La Metro, como ya se esperaba, consideró la película excesivamente intelectual, y pospuso su estreno. La copia que se exhibió estaba considerablemente mutilada y no fue hasta 1976, durante el II Festival Internacional de Cine de París, cuando pudo verse la película completa y restaurada. Actualmente, Pandora y el holandés errante es un título mítico de la historia del cine, y un 'must' para paladares cinéfilos muy exigentes. En 1998 el Ayuntamiento de Tossa de Mar, la localidad donde se rodó la película, homenajeó a la actriz con una estatua de bronce de tamaño natural, obra de la artista gerundense Ció Abellí, representando a Ava Gardner en el papel de Pandora. Por Juan Carlos Prats.

diumenge, 23 de setembre de 2007

AVA GARDNER

Els pins tapen la panoràmica a l'AVA.

divendres, 21 de setembre de 2007

dimecres, 12 de setembre de 2007

Berlín>Londres>París>Tossa...LA TRANQUIL·LITAT PERDUDA

Berlín>Londres>París>Tossa... LA TRANQUIL·LITAT PERDUDA Tossa, en uns anys de la seva història, esdevé un lloc de trobada on es concentren creadors i pensadors del segle XX, com Albert Gleizes, Jean Metzinger, Otho Lloyd, Olga Sacharoff, André Masson, Georges Bataille, Oskar Zügel, Marc Chagall, Dora Maar, Georges Duthuit, els Matisse, André Salmon, Jules Supervielle, Georges Charensol, Mela Muter, Peter Janssen, Georges Kars, Pere Créixams, Rafael Benet, Enric Casanovas, Nancy Johnstone, Stanley William Hayter, Dalla Husband, Paul Ludwig Landsberg o Fred Uhlman, entre molts altres.
L’exposició, tot i també presentar aquella típica Tossa immortalitzada per tants i tants artistes, permet endinsar-se en les històries de molts homes i dones fugitius d'una impossible demo-cràcia europea, com sempre utòpica. Les condi-cions ideals d’aquesta «capsa tancada» els per-met trobar una tranquil•litat tràgicament perduda amb l’esclat de la guerra; l’obra portàtil i petita, que substitueix en la majoria dels casos el taller, ens parla d’excursions plàcides a la natura-lesa tossenca i de la seva gent, d’escenes quoti-dianes i de moments intensos d’intercanvis d’uns homes que arribaven directament de Ber-lín, Londres, París..., amb un únic destí: Tossa i la seva tranquil•litat. Per a una majoria, Tossa és en aquells moments el camí de l’exili, el desig d’una tranquil•litat perduda. Estructurada en espais diferenciats, l’exposició es planteja com un viatge i evidencia la diversitat d’un microcosmos que es projecta al món. Així, veiem el recorregut que van emprendre molts artistes des dels seus països d’origen fins al petit poble de la Costa Brava, on, més enllà d’uns precedents —a finals del segle XIX—, ens situen en dues onades de visitants: els que vénen fugint de la primera guerra mundial i els que, descontents amb la política europea i el nazis-me, busquen l’espai ideal per a «construir» una nova vida. En aquest paradís blau que veuria Marc Chagall l’any 1934 s’hi concentraran projectes creatius, sentiments d’admiració per la nostra música, la sardana, l’art romànic, arquitectures —algunes d’elles desaparegudes— i, poc més tard, la memòria d'un poble vist per la ploma de Fred Uhlman i Nancy Johnstone. Il•lusions enterra-des sota el so de la guerra. Molts tornaran amb els anys, però mai no es tornarà a produir la màgia d'aquest període entre guerres.

Llocs i escenaris Els carrers, la platja i el cafè d’En Biel, aquella sucursal de La Coupole o de la Rotonda de Montparnasse, l’any 1935 esdevenen una torre de Babel doblada de carnaval, com escriu Benet. L’exterior, la manera com el propi escenari natural pot influir en els artistes, els parèntesis i les interrelacions que es produeixen més enllà del propi treball d'experimentació. I l’interior com a espai de trobada i convivència, com a llocs on es reunien per a fer tertúlies o passar l'estona.

Escenes El dia a dia amb els mercats, l’arribada del peix, les xarxes de pescar esteses a la platja, les rentadores a la riera de Tossa, els balls, les excursions i els aplecs, tots aquells costums que no deixaven d’observar i eren motiu d’integració, de diàleg. Una realitat copsada tant pels artistes i creadors com per tots els nens i nenes de la Colònia Escolar «Turissa» que protagonitzaren un capítol fonamental en la història de la pedagogia a Catalunya en els anys 30.

Personatges

Pescadors, nens i nenes del poble, rostres d’un paisatge ma-riner i vinícola; persones del món artístic que ens remeten a aquella babel exposada per Rafael Benet des de les col·la-boracions periòdiques a La Veu de Catalunya l’any 1933 i la revista Art del 1934. Complicitats també entre la literatura d’Henri de Monfreid i la pintura de Georges Kars; mirades entrecreuades a un espai únic d'intercanvis i relacions.


Projectes

Els projectes creatius tenen un caràcter divers. Alguns dels artistes que participen en la revista avantguardista 391, impulsada per Picabia, es fotografien a la platja de Tossa, el 1916. En els anys 20, l’acció de la Colla de Sabadell a Cala Pola atrau l’atenció de tot el poble; Georges Charensol des de París es fa ressò d’una veritable École de Tossa en un article a la revista Beaux Arts l’octubre de 1933 que té una fotografia amb el segell Kefer-DoraMaar; Rafael Benet, amb fotografies d’Emili Godes i Georges Duthuit, ens porta el mític article «Tossa, Babel de les Arts», a la revista Art, el 1934. Un any més tard arriba la fundació del primer museu d’art contemporani de l’estat espanyol amb la intervenció decisiva de la Generalitat de Catalunya i els artistes Rafael Benet, Pere Créixams, Enric Casanovas, Georges Kars i l'arqueòleg Albert del Castillo; projectes i testimonis que dibuixen les il·lusions d’uns homes envers el poble de Tossa.Tossa és també l’espai dels projectes individuals, com el del filòsof Paul Ludwig Landsberg o de l’anglesa Nancy Johnstone, i l’espai de la complicitat d’André Masson i Georges Bataille. L’esclat de la guerra trenca projectes col•lectius i individuals.


Espai Bucòvitx El final d'aquesta exposició té dues vies que s’obren. Una parteix del centre neuràlgic on es podia estar al corrent de la cultura europea del moment, un espai que fun-cionava com a galeria —amb obres de Masson, Zügel, Janssen…— i biblioteca: el de la Baronessa Laura Bucòvitx. L’altra via és l’efecte de la guerra civil, que podria constituir el punt de partida d’un altre viatge. El de les traïdories com les que sofrí Oskar Zügel; els dibuixos satírics i les maquetes per a les Brigades Internacionals d'André Masson; els treballs de Hayter i Husband per als nens de la república... I finalment, l’Hotel Casa Johnstone que, d’hotel, passà a ser refugi per als que cobrien i escrivien sobre la guerra; un hotel que acabarà convertint-se en una colònia on acollir els fills dels republicans.


Article de la Fundació Caixa Girona.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Discurs d'en Pau Casals a les Nacions Unides

FREEDOM FOR CATALONIA


Aquest és l’himne dels que, d’alguna manera, creiem que encara és possible la Independència de Catalunya i el reconeixement dels altres pobles com ESTAT SUBIRÀ. Amb la tossuderia i la constància de l’ase, sabem que el camí no és fàcil però que cal arribar-hi .

Lluis Llach - Itaca (Cubelles 2006)

dissabte, 1 de setembre de 2007

FESTA DE FI DE CURS A LA LLAR D'INFANTS

L'equip d'educadores dirigides per la Jusa, que son les que amb la seva vocació i ben fer, fan posible que els més petits de Tossa creixin així d'aixerits i guapos. En Joan Petit quan balla, balla,balla...

PINTURA RAPIDA

EXPOSICIÓ