dijous, 27 de novembre del 2008

dimarts, 25 de novembre del 2008

GEORGE KARS

Kars i Chagall

GEORGE KARS
George Karpeles, que més endavant és faria anomenar George Kars, va néixer a Kralupy, poble proper a Praga l’any 1880. Benet comenta que a Kars no li agradava que el presentessin com a txecoslovac: “Us agradaria que us presentessin com a català -castellà?”. Des de petit va rebre classes d’art. Entre els anys 1900 i 1905, Kars va anar a Munich a on estudià pintura a la acadèmia i història de l’art a la Universitat. L’any 1908 es traslladà a Paris a on es retroba amb Paul Klee i Jules Pascin.En els inicis la pintura de Kars era impressionista, passant per l’expressionisme, el simbolisme, el fauvisme i el cubisme.


George Kars i la seva esposa Nora, arriben a Tossa l’any 1929 de la mà del crític d’art Rafel Benet i s’instal•len en una casa al carrer de Sant Telm. Kars s’integra totalment a l’ambient tossenc d’aquella època i assisteix a les tertúlies del bar d’en Marcus, del Café d’en Biel i de la pensió Steyer, on coincidia amb catalans i estrangers de Montmartre.
En la seva estada a Tossa George Kars pinta moltes imatges urbanes. De Tossa té obres repartides a diferents museus i col•leccions particulars. Juntament amb Rafel Benet, Pere Crèixams, Enric Casanovas i Alberto del Castillo funden el Museu d’Art Contemporani de Tossa amb les obres dels artistes que constituïen l’anomenada ”Babel de les Arts”. Al Museu Municipal actualment hi ha cinc quadres de George Kars dels que destaquen “La dona asseguda en vermell” o “L’anglaise” i el “Retrat de la Nora Kars”.




Al esclatar la Guerra Civil Espanyola, el 18 de Juliol de 1936, George Kars i la seva esposa Nora embarcaren en un dels vaixells que vingueren a recollir els estrangers que hi havia a Tossa per repatriar-los als seus països. El matrimoni Kars s’acolliren a la doble nacionalitat i marxaren al seu país de residència, França.
Degut al seu origen jueu fou acosat pel nazisme, busca refugi a Suïssa l’any 1942. El 6 de febrer de 1945, davant d’incertesa del moment, decideix suïcidar-se tirant-se del cinquè pis de l’hotel on estava.

Obres del Museu Municipal de Tossa.

dissabte, 22 de novembre del 2008

LA TERANYINA

Una barca de teranyina no era només una barca de pesca sinó que era “el portar el plat a taula” per a moltes famílies. Era una barca de vuit o nou metres d’eslora, i en aquell temps normalment portava un motor de cotxe condicionat per funcionar en la mar. És clar que també portava la vela de sempre. Les veles es compraven a Sant Feliu o a Blanes. Els rems també es compraven i s’instal•laven a la teranyina. Aquets motors es refrigeraven amb aigua de mar que òbviament l’acabava fent malbé degut a la salinitat. A partir dels anys cinquanta i gradualment es varen anar comprant bons motors:Volvo, Perkins, etc. Tot i això, els mariners de debò comptaven amb la vela i el rem que mai no falla, és a dir, comptaven amb ells mateixos. No es refiaven massa del motor perquè sovint s’espatllava.



Per fer la pesca a l’encesa es necessitava una barca amb llums, que es tractava d’una barqueta de quatre o cinc metres d’eslora. En aquesta barqueta s’hi instal•laven tres o quatre llums de benzina juntament amb el seu dipòsit a pressió. Tot plegat es desmuntava quan es volia fer un altre classe de pesca, com sardinals, palangre, soltes, batudes, garbitanes, etc. A l’encesa s’hi pescava de nit. Els pescadors sortien a les set o vuit del vespre. Tossa era la vila que tenia més teranyines, n’hi havia arribat a haver més d’una cinquantena. Anaven a pescar set o vuit milles enfora cap a sa Planassa, Es Pou, sa Fonera. Era molt bonic veure sortir les teranyines amb els llums encesos, tothom qui podia ho anava a veure. Només es pescava al bon temps, de maig a octubre. Les bones calades es feien al juny, al juliol i fins a mig agost. Amb aquest sistema es pescaven verats, sardines,anxoves, i amb molta sort orades que també van al vol. Era l’única classe de peix que es pescava amb teranyina. A vegades es pescava tant que no podien pujar el peix a bord. Aleshores arrossegaven la xarxa fins a la platja, la portaven a la banda i allí omplien les caixes.


La tècnica de la pesca en teranyina es basava amb la pesca d’encerclament. S’utilitzaven diverses peces rectangulars de xarxa, que portaven una corda amb flotadors a la part de dalt i un llast de ploms a la part de baix; en aquesta corda de ploms hi havia lligades unes anelles per dins les quals hi passava una corda, la sàgola,que permetia tancar la xarxa per sota quan la mola de peix estava encerclada.
El bot auxiliar es posava sobre la mola un cop localitzada hi encenia les llums per atreure el peix. Una vegada encerclat el peix, es tibava la sàgola i la xarxa es tancava i el peix quedava tancat en forma de bossa, El bot sortia del cercla i es procedia a llevar el filat. Finalment el peix es llevava amb un salabret i es col•locava a les caixes que hi havia a la barca.


Quan hi havia lluna plena no sortien a pescar a l'encesa perquè la mar estava massa il·luminada i el peix no anava cap a la llum.

Text: Rosa Mª Sureda
Fotos: Anaïs González
Maqueta: Emili Colomé

dijous, 20 de novembre del 2008

1975 - 20 N



Juntament amb els meus companys d’universitat i després de molts dies aspectants de que es produís la mort de Franco, de anar a comprar el diari pel matí i el “Tele exprés”per la tarda per veure si es produïa alguna novetat sobre l’estat de salut del “Generalísimo”, d’escoltar els partes “médicos” a totes hores a la TVE signats pel Dr. Vicente Pozuelo Escudero i un llarg etc. d’ altres metges i que al final, per no cansar a la audiència, es convertiria amb “el equipo médico habitual”. Prengué protagonisme el personatge de la foto, Don Carlos Arias Navarro, ex alcalde de Madrid i President del Govern Espanyol, successor de Carrero Blanco assassinat per ETA .
Amb les llàgrimes als ulls pronuncià davant les càmeres de TVE la repetida frase:

¡¡¡FRANCO HA MUERTO!!!

Franco, després de molts dies de ser protagonista, cedí el protagonisme a aquest home gris, de grans orelles i bigoti feixista. Carlos Arias Navarro va plorar com Boabdil quan deixava Granada, però Carlos Arias Navarro no plorava com una dona el que no havia pogut defensar com un home, Carlos Arias Navarro plorava lo irremeiable, la mort del franquisme en un mon a on ja no tenia cabuda. Pocs dies abans ja ho havia posat en evidència “la marcha verde”.

Posteriorment han succeït moltes coses fins avui, però avui no be a conte comentar-ho, des del 21 N del 1975 fins al 19 N del 2008 han succeït masses coses. Avui 20 N del 2008 es parla de desenterrar els morts, deixem-los tranquils a on reposen que ells ja no senten ni fred ni calor, que la seva presència per l’únic que pot servir és per obrir velles ferides. Fem el possible per no reeditar una història que a bon segur ningú volem, i el Jutge Garzón que marxi a lluir la gomina a les antípodes.

.

dilluns, 17 de novembre del 2008

JEAN METZINGER



JEAN METZINGER
Jean Metzinger neix a Nates l’any 1883, als 20 anys emigra a París a estudiar medicina, als que renuncia per estudiar art. Les seves primeres obres son influenciades pel neoimpressionisme i el fauvisme, fins integrar-se al cubisme al 1910. L’any 1912, juntament amb el se amic Albert Gleizers fan un assaig sobre el cubisme “sobre el cubisme i els mitjans per entendre’l” .









Juntament amb la seva esposa Suzane Phocas, francesa d’origen grec, arriben a Tossa l’any 1933. Metzinger mostra a Rafel Benet el seu pessimisme per la situació econòmica i social de França, saturada d’impostos i amb un París que ha perdut el seu caràcter acollidor, per Metzinger, “La capital de Catalunya, Barcelona, és avui l’única ciutat europea que pel seu present i la seva situació geogràfica podria esdevenir la capital artística de la terra”.





Després de la segona guerra mundial el seu estil es torna més realista i va tenir afinitat amb l’anomena’t “Nova Objectivitat” . Metzinger va morir l’any 1957.

dissabte, 15 de novembre del 2008

LA GIOCONDA EN PEDRA.


Enric Casanovas i Roy
Poblenou, Barcelona, 1882 - Barcelona, 1948

Després d'un quant temps d'aprenentatge al taller de Josep Llimona (1896) i d'estudis a l'Escola de Llotja de Barcelona (1900), féu el primer viatge a París (1900). De tornada exposà a Els Quatre Gats (1903). Féu diverses excursions a través de Catalunya i noves estades a París (1904). Participà en la primera exposició a Les Arts i els Artistes (1910); exposà al Faianç Català (1910); féu viatges a Londres i a Bèlgica (1912). Instal·lat al Guinardó, a Barcelona (1913), s'integrà a l'equip de l'Escola de Decoració que dirigia Joaquim Torres-Garcia (1914) i treballà intensament (Monument a Monturiol, a Figueres, 1916-18). El 1920 obtingué una sala especial a l'Exposició de Belles Arts. El 1922 anà a Amsterdam, on participà en l'Exposició d'Artistes Catalans, i el 1927 a Itàlia; a l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 obtingué una primera medalla. El 1932 ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. El 1935 fou elegit president de Les Arts i els Artistes i, el mateix any, guanyà el premi Campeny de la Generalitat de Catalunya. La sala Parés li preparà una exposició-homenatge. Fou nomenat director (1936) del museu de Tossa. El 1939 s'exilià a França, on residí (Avinyó, París, Besançon) fins el 1942, que tornà a Catalunya. Exposà a les galeries Argos i també a Madrid (1943). La seva obra (figures de marbre, bronze, pedra; busts, etc), de bon començament dins la influència rodiniana al servei d'una temàtica social, revela després una sensibilitat i una finesa d'esperit molt grans acompanyades d'una voluntat de convertir la dona catalana en arquetip, trets que el caracteritzen com un dels representants més típics del noucentisme.

Fundador del Museu Municipal de Tossa, del que en fou director, juntament amb Albert del Castillo, Josep Benet, ens va deixar dues obres, un tors de dona i la Pagesa Mallorquina o Dona de Fornalutx esculpida el 1916.







divendres, 14 de novembre del 2008

UNA RIALLETA

Una rialleta importada del blog d'en Juan Maromo.

dimecres, 12 de novembre del 2008

TOSSA - VILA VELLA

.


Declarat monument històric artístic nacional l’any 1931, el recinte emmurallat de la Vila Vella és l’emblema del municipi. Actualment és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix al litoral català. Construït a finals del S. XII , no es conserva gairebé res d’aquesta època. Actualment tot el que es pot observar respon a diverses restauracions, especialment les que es varen dur a terme durant les darreries dels s. XIV i durant el s. XVIII , respectivament. Amb murs emmerletats, es conserva gairebé la totalitat de l’àrea perimetral original. El pany de mur distribueix quatre torrasses i tres torres cilíndriques rematades per matacans. Les torres més conegudes son la torre d’en Joanàs, que presideix la badia; la torre de les Hores, situada a l’entrada del Pati d’armes, que deu el nom al fet que era l’únic lloc a on hi va haver un rellotge públic, i la torre d’es Codolar, també coneguda com a torre de l’Homenatge, que presideix la platja d’es Codolar. En el punt més alt de la Vila Vella hi havia hagut el castell, que consistia en una torre de guaita i una estada de planta rectangular. Actualment no existeix, ja que es va fer servir el seu emplaçament per edificar-hi l’actual far. L’interior de la Vila Vella és un espai encantador de carrerons estrets amb paviment de còdols. Hom pot gaudir encara de l’encant de molts finestrals gòtics, bellament historiats. En el moment de màxima esplendor (s. XV), la Vila Vella integrava unes vuitanta cases. La majoria dels habitatges van aprofitar el mur de la muralla com a paret de fons. A partir del s. XVI la població es va començar a expandir fora muralla. Les primeres edificacions esvaren fer al barri de Sa Roqueta i seguint tota la vora del camí ral. Cal destacar el magnífic portal adovellat que dóna entrada a Vila Vella a través del pati d’armes.
















De l’interior de la Vila Vella, cal fer especial esment de l’antiga església de Sant Vicenç . Aquesta església d’estil gòtic tardà es construí al segle XV, damunt l’anterior església romànica, descoberta recentment i datada al s. XI – XII . Orientada nord –sud, i en posició privilegiada sobre un penya-segat de cinquanta metres, el seu aspecte original devia resultar imponent. Té una sola nau, capçalera poligonal de tres panys acompanyada d’una sagristia i d’una capella lateral a tall de braç de transsepte a la banda oest; a l’est, és probable que l’espai s’eixamplés amb una filera de tres capelles. Actualment, només l’absis i la sagristia conserven la coberta. A la capçalera la volta ogival està sostinguda per sis nervis que es reuneixen a la clau de volta decorada amb una imatge de Sant Vicenç. S’han trobat restes d’una escalinata a la galilea (a l’entrada). En un dels nervis de l’absidiola esquerra hi trobem el capitell dedicat a Sant Joan Baptista.

dilluns, 10 de novembre del 2008

RACONETS DE TOSSA - CASC ANTIC



A vegades hi ha raconets que passen desapercebuts perquè formen part d’un conjunt, però quan els separem un a un, saben lluir amb llum pròpia.