dissabte, 28 de febrer del 2009

REFLEXIONS AMB UN PARELL DE ....


En el acte del 11 de setembre del passat estiu, l’equip de govern municipal estàvem distribuïts en tres grupets entre el públic, jo compartia lloc amb una companya de consistori, en un impàs del acte i senyalant als altres companys va comentar-me: mira, allà hi ha les que manen, al altre cantó hi ha els bons i nosaltres dos som els dolents. Tinc totalment assumit el paper de dolent que m'ha tocat representar aquet mandat municipal, ja que des de que he ocupat el càrrec he posat ordre en alguns llocs de forma accelerada i a segons qui no l'hi ha agradat massa.
A vegades em dona la sensació que soc un “bicho raro”, un ésser atípic i molest que no em resigno a seguir al ramat ni em mossego la llengua, també sé posar a la gent al lloc que els hi correspon. Exigent, obsessiu i que no tinc la discreció per virtut; format a la branca de les ciències, estic acostumat a raonar i a arribar a solucions més que a fer grans demostracions de memòria i de llargues i brillants oratòries. Sempre he intentat fugir del protagonisme, del que he de dir que no m’espanta.
Des de que estic a l’ajuntament no m’ha estat agradable prendre algunes decisions i en he tingut de prendre moltes que hagués preferit evitar fer-ho, però en un càrrec s’hi ha d’estar a les verdes i a les madures i sembla ser que a mi me’n han tocat més de verdes que de madures. A fi de comptes un ha de conviure amb la seva consciència, i jo amb mi mateix no tinc cap conflicte.
He volgut posar aquest comentari al peu de la cançó d’en George Brassens i interpretada per Paco Ibàñez, també dos “bichos raros”.
Quedi molt clar que a l’Ajuntament de Tossa faci el que faci seguiré essent un dels dolents, soc el tercer integrant de l’AET, per bé i per mal.


També tinc molt clar a qui represento, a l’home del carrer. A aquell que vol viure tranquil i amb dignitat, sense haver de patir masses intromissions per part de ningú, que pugui anar cada dia a comprar el pa a la fleca i que quan torni al cotxe no es vol trobar la sanció per haver-lo deixat mal aparcat durant un moment, a aquell que vol poder descarregar el peix tranquil•lament a la seva peixateria deixant durant uns minuts la furgoneta en doble filera, el que para a la porta de l’hotel per descarregar les maletes d’un client i el que vol pujar a l'àtic de casa seva a contemplar el cel estrellat sense el neguit de que li hagin afectat el mirador i l'hi hagin deixat fora de normativa.
A l’home del carrer amant de la pulcritud del dia a dia, que quan passeja vol contemplar un poble net i uns jardins ben cuidats, que es sent orgullós de tenir la Muralla que ha heretat dels seus avantpassats i li sobra que es vulgui construir l’auditori que no el deixarà dormir per les nits.
Amb els seus defectes i les seves virtuts l’home del carrer no aspira a més del que té, encara que no sigui massa, perquè tampoc no ho necessita. Que estima i valora lo seu, perquè s’ho ha treballat i és conscient del que l’hi ha costat i que fuig dels vividors que parasiten a costa dels altres i se li reboten els budells veient segons què i a segons quin personatge.


Algú pensarà, i a què ve tot això?.
Això ve a que ahir vaig ser el protagonista d’un sopar al que ni hi vaig assistir, ni tan sols hi vaig estar convidat.
En aquet mandat, l’únic que he descobert de nou del quotidià roce amb els anteriors que manaven, és que el que més els mou és una taula parada. A les reunions a l’ajuntament, a la mínima excusa no hi assisteixen, això sí, quan el plat a taula crida son els primers en arribar-hi, ells i l’inefable organitzador de les farres municipals, el mateix que quan ha d’estar per la labor, està al bar prenent un tallat o engatussan la seva feina als altres companys.
Per tant és clar que la BEATIFICACIÓ de l’exalcaldessa no podia ser en un altre lloc que davant d’un plat ple de suculentes “delicateusses”; el verduc en tal martiri?, el que encara és més dolent que l'altre, JO MATEIX.
Es trist que no se’n hagin adonat que qui els va posar a ratlla va ser el mateix poble amb el vot, que per mi va ser la més espectacular de les tres mocions de censura que han rebut. Els que en el seu dia ells varen fer passar pel tubo, humillantment els varen fer fora del govern. Fa aproximadament sis anys van iniciar una campanya amb un audiovisual ple de grues a on es sentien els crits d'uns porcs que demanaven clemència, i es varen dedicar a manar com porcs, com els porcs que George Orwell va immortalitzar a la seva novel·la Granja Animal.
De totes maneres,tants suculents sopars no poden conduir a res de bo, o els atrofiarà el colesterol, o els matarà un mal de ventre.

dijous, 26 de febrer del 2009

UN TOC DE TENDRESA


Que bonic és el primer amor!

dimarts, 24 de febrer del 2009

RESTAURACIÓ


L'Ava a punt de solfa.Aquest estiu tornarà a lluir amb tot el seu esplendor d'inici.