dimarts, 21 de juliol del 2009

dimecres, 15 de juliol del 2009

ESPANYA ÉS EL PROBLEMA, LA INDEPENDÈNCIA ÉS LA SOLUCIÓ.



COMUNICAT DE REAGRUPAMENT

Davant el nou sistema de finançament pactat entre el govern espanyol i les comunitats autònomes, Reagrupament vol denunciar l'entusiasme frívol amb que des de Catalunya s'ha rebut aquest acord. El nou model, lluny de la propaganda triomfalista que alguns venen, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política de l'Estat i incompleix de manera flagrant alguns dels preceptes de l'Estatut. Reagrupament també lamenta que el debat sobre el sistema es faci des del reconeixement de l'autoritat de l'Estat a cobrar els impostos dels catalans i les catalanes i a decidir unilateralment quina part retorna.
És per tot això que Reagrupament denuncia que l'acord de finançament:

· No suposa un canvi de model. La ministra Salgado ha reconegut que les bases del sistema són les mateixes que va presentar el ministre Solbes el passat mes de desembre i que van ser rebutjades pels mateixos partits que ara, en un sorprenent canvi de criteri, donen suport.

· Segons aquest model, els diners que hauria de rebre la Generalitat depenen únicament i exclusiva de la quantitat total que el govern espanyol vulgui destinar al conjunt de les comunitats. Fins i tot els 11.000 milions d'euros addicionals al sistema anunciats pel 2012 queden relativitzats quan la mateixa ministra assegura que 'només és una previsió que dependrà de l'evolució dels ingressos tributaris'.

· Per tant, les xifres que frívolament alguns avancen des de Catalunya només són una suposició sense garanties que en cap cas han estat confirmades per la ministra d'Economia.

· El nou sistema també està dissenyat perquè res no canviï. És injust i insolidari amb Catalunya. Els diners que rebrà cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d'una cistella d'impostos que s'ajustarà amb tres fons diferents. L'esperit d'aquests fons permetrà retallar per una banda el que la Generalitat obtingui per una altra.

· No garanteix el principi d'ordinalitat. Cap territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del nou model. Amb les xifres que s'han fet públiques, Catalunya perdrà posicions després de l'aplicació dels diferents fons del model.

· El sistema no és transparent. Les condicions que ha de complir un territori per ser beneficiari del sistema han de ser conegudes i quantificables.

Amb el nou model, en canvi, comunitats com l'Aragó o la Rioja -amb un PIB per habitant superior a la mitjana estatal-, rebran més diners del que paguen d'impostos. El finançament acordat, per tant, només servirà perquè tothom es mantinguin com estava i evitar un conflicte polític territorial perpetuant l'espoli fiscal de Catalunya.

· No hi ha cap limitació quantitativa. La contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per evitar que es perjudiqui el seu desenvolupament. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia de que es redueixi. La Generalitat, doncs, accepta perpeturar l'espoli fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que després d'aquest acord de finançament serà d'uns 2.500 a l'any euros per persona.


13 de juliol de 2009

REAGRUPAMENT
http://www.reagrupament.cat



Xavier Rubert de Ventós: "Soc nacionalista aspirant a deixar de ser-ho".
-30 de març de 2009

Filòsof, activista, catedràtic de la UPC, assagista, professor a Harvard i deixeble d'Aranguren. Xavier Rubert de Ventós també s'ha definit, en una entrevista al suplement "A més a més" del diari Avui d'aquest diumenge, un "nacionalista aspirant a deixar de ser-ho". "L'aspiració a Catalunya és la desaparició del catalanisme com la del feminisme, suposo, és deixar de ser necessari" ha dit Rubert de Ventós, i ha respost que, tot i ser espanyolista, la independència és la solució: "El dia que Catalunya estigui separada d'Espanya, el país amb què més m'agradaria entendre'm és Espanya. Ara bé, hi ha raons objectives (econòmiques, geogràfiques, etc.) i no merament sentimentals que no afavoreixen avui la convivència entre Catalunya i Espanya. Fins el segle XIX i principis del XX, Catalunya i Espanya eren complementàries. Però avui som competència! I no pot ser que ens regim per unes lleis –d'aeroports, per exemple- fetes per persones que tenen interessos contraposats als nostres!"..........



.

dimarts, 14 de juliol del 2009

diumenge, 12 de juliol del 2009

FER TOTS ELS PAPERS DE L'AUCA,

Pot ser un dia que no estigui tant cansat m’esplaiaré , avui només vull posar al descobert el fariseisme del TU, frares, llops disfressats amb pell de xai, amagant amb molt bones paraules només hi ha el interès per manar, a la que gires l’esquena ja t’han clavat la punyalada, per un vot son capaços de fer tots els papers de l’auca.

Esmenes a la totalitat a l’ordenança de civisme, esmena que no ens varen colar. Pot ser si hagués colat els acomiadats de solter haguessin acabat amb una gran orgia a la platja.




dimecres, 8 de juliol del 2009

UN ARTICLE PER MEDITAR I COMENTAR

El català, de les pedres ja no en treu pa

1. • La propensió al treball no és congènita, sinó fruit d’una mentalitat causada per frustracions polítiques

LEONARD BEARD


Jordi Nadal

El catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Nadal va pronunciar el 20 de maig, en la presentació d’un llibre commemoratiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va comptar amb la presència del Rei, unes paraules que han tingut una àmplia repercussió en el món empresarial i econòmic català. Atès el seu interès, reproduïm aquest text amb les adaptacions efectuades per l’autor per a la seva publicació.

Els gremis van néixer a l’edat mitjana com a corporacions de professionals dels diferents oficis. El seu objectiu primordial consistia a garantir, mitjançant l’exercici rígidament pautat de la professió, amb les pràctiques i els exàmens consegüents, la mestria efectiva dels seus membres. Al segle XIX, el règim liberal va acabar amb ells d’una revolada. Per regular la qualitat de la producció, n’hi havia prou amb el mercat.
En aparença, la continuïtat a Sabadell de l’antic gremi de paraires, actualment «de fabricants», constitueix una antigalla. En realitat, la gradual adaptació del Gremi a les necessitats de cada època, la seva pruïja de modernitat i la seva obertura cap a d’altres indústries justifiquen plenament la seva vigència fins als nostres dies. Nascut en el si del sector llaner, el que ha conferit identitat a la indústria sabadellenca, el Gremi de Fabricants ha transitat successivament i amb èxit per les fases artesana, manufacturera i pròpiament industrial de l’especialitat llanera, ha estès les seves funcions cap a altres parcel·les i ha participat de manera decisiva en la creació i el desenvolupament d’entitats tan significatives com la Caixa d’Estalvis de Sabadell (que està celebrant el seu 150è aniversari), el Banc de Sabadell, l’Escola Industrial i la Mútua Mèdica (anomenada dels amos, per més que al servei dels obrers), etcètera. Així, la nostra institució ha contribuït més que cap altra a articular el Sabadell modern i contemporani, una ciutat no solament fabril, sinó molt més complexa, amb tots els serveis i les prestacions exigibles a un nucli demogràfic potent, còmode per treballar-hi i agradable per residir-hi. Per la seva antiguitat i per la seva tasca, el Gremi, una patronal sense comparació a Catalunya, constitueix un motiu d’orgull per als seus socis i per a la població que el sustenta. Era natural que, amb aquest bagatge, tingués interès a donar-se a conèixer al públic en general. Ho ha fet en el moment oportú (el seu 450è aniversari), amb una cobertura excepcional (la del Rei d’Espanya en persona) i un llibre esplèndid, de primera mà, redactat per sis historiadors de la localitat (cinc d’ells professors universitaris), sota la batuta expertíssima, exigent i àmpliament acreditada de Josep Maria Benaul. El resultat no podia ser millor. L’edició és molt acurada, amb profusió de fotografies en gran part inèdites, i un text precís, suggestiu i incitant que el converteix, des del mateix moment de la seva aparició, en la perla probablement més valuosa d’una historiografia local a bastament nodrida.
Per altra banda, l’obra no esgota el seu interès en la història econòmica i social de la ciutat vallesana, sinó que també aporta informació insubstituïble sobre el fenomen industrialitzador en termes molt més extensos, els de tot Catalunya. Penso especialment en l’apèndix format per 100 biografies d’empresaris i empreses sabadellenques, breus però substancioses, que, al retre compte dels llocs de naixement, de les professions i de la condició social dels antecessors, confirmen amb tota nitidesa el tret sobresortint de la industrialització catalana: el Principat, escassíssim de recursos naturals (res a veure amb Andalusia, dotada dels sòls més fèrtils de tota la Península, un dels tresors miners més importants del món i el regal imponderable del monopoli del comerç americà per espai de 250 anys), ha fundat la seva hegemonia econòmica en l’esperit emprenedor, la capacitat de sacrifici, l’austeritat i el treball obsessiu dels seus naturals.
Entenguem-nos. La propensió al treball dels catalans, que ha fet la fortuna del país des de finals del segle XVII fins ben bé el 1936, no és un tret congènit amb el qual ja vam néixer, sinó el fruit d’un canvi d’actitud, de mentalitat, causat al seu torn pels desenganys i les frustracions de la nostra història política. A mitjans del sis-cents, la guerra de Separació, o dels Segadors, en la qual vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l’assalt de Barcelona, la capital, per les tropes castellanes, el 1653, i la rematada, sis anys més tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya. A començaments del set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la carta perdedora, austriacista, va tenir com a colofó la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, va portar l’arrasament del barri de la Ribera, el més emblemàtic de Barcelona, així com el trasllat, per més d’una centúria, de la universitat a Cervera, a la quinta forca. Aquests desastres van imprimir un gir de 180 graus a la nostra manera de ser i de fer, i, amb això, a la nostra història.
L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, el llibre de Max Weber erigit en pedra mil•liar de la sociologia moderna, va aportar, un segle enrere, la clau més convincent del fenomen: «Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat d’oprimides, a altres grups opressors per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l’activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició que no poden complir servint l’Estat». L’acceleració i la innovació econòmiques com a alternativa a la submissió política. Per il·lustrar la seva teoria, Weber va adduir diversos exemples: la minoria protestant (hugonots) assumint, a partir del segle XVII, la modernització econòmica d’una França molt majoritàriament catòlica; les comunitats poloneses, desenvolupant a la Prússia oriental i a Rússia un esperit empresarial que no havien manifestat a la seva Galítzia de procedència; la superioritat econòmica (i intel·lectual) del poble jueu d’una banda a l’altra del món per la seva obligada diàspora fa dos mil anys...
Per més que no ho citi, la singularitat del cas català dins de l’Espanya moderna encaixa perfectament dins de l’esquema weberià. Mutilat, després de la guerra de Separació, sotmès a un nou règim a partir de la guerra de Successió, el país català va renunciar durant el segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, és a dir a l’autogovern, en el qual fins llavors havia malgastat tanta energia, per entregar-se a la reivindicació individual, en forma d’èxit en el treball i els negocis de cadascú. Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors. A començaments del segle XVII, un testimoni francès havia assenyalat l’omnipresència d’immigrants ultrapirinencs a Catalunya com a antídot als vicis dels naturals, «inconstants, jactieux, larrons, oiçeux». Cap a finals del segle XVIII, l’ambaixador de França a Madrid assenyalaria l’absència de francesos a Catalunya (els catalans s’havien tornat laboriosos), en contrast amb el seu estat d’abundància en terres castellanes («tots» els flequers i un bon nombre de paletes) arran de l’apatia pròpia dels natius.
De la mateixa manera que es fan, les fames també es desfan. Després d’imperar per espai de més d’una centúria, la dita popular el català, de les pedres en treu pa està perdent vigència. Minva la nostra ambició, creix entre nosaltres l’esperit acomodatici. L’ensenyament professional segueix sense prestigiar-se. Els universitaris es decanten cada vegada més pels estudis humanístics i socials en detriment dels científics i tècnics, més rigorosos i exigents. En un gir sense precedents, els joves catalans d’avui s’estimen més trobar feina a l’Administració pública, que ofereix seguretat i poca exigència, abans que buscar la seva oportunitat en l’empresa privada. Aversió al risc i al sacrifici, seguretat i responsabilitat limitada per damunt de tot. Abans, la condició de funcionari era blasmada sense més explicacions (¿cobrar del Pressupost? ¡Quin descrèdit!); actualment, la mateixa condició és vista com una bicoca per la majoria. Aquesta inversió de valors, iniciada amb anterioritat a la crisi, no augura res de bo.
El règim autonòmic, amb la Generalitat al capdavant (se’n podria dir alguna cosa semblant de les diputacions i els ajuntaments), està fent una contribució decisiva a tot aquest desori. Muntada sobre les presses i servida tant en la base com en els graons més alts per un personal escollit amb criteris prevalentment partidistes, improvisat (amb les excepcions de rigor), l’Administració catalana presenta, des del seu origen, les mateixes xacres que l’Administració pública espanyola (feixuguesa, lentitud, errors recurrents, ineficiència... ), quan es tractava precisament d’esmenar-la i millorar-la. En contrapartida, el sector privat té dificultats creixents per trobar professionals i especialistes degudament preparats i motivats. La funció pública li està disputant, amb avantatge, part del capital humà disponible.
Vist el panorama, la pregunta sorgeix inevitable: els catalans ¿som presoners de la disjuntiva prosperitat econòmica a canvi de decapitació política (la fórmula del segle XVIII en endavant) o declivi econòmic, almenys relatiu, amb pèrdua d’esperit empresarial, a canvi d’autogovern (la fórmula d’avui)? No fatalment. Rebutgem el dilema. Ambició material i satisfacció política no s’han de veure com a termes incompatibles, sinó complementaris. Catalunya té tradició i força suficient per recuperar el lideratge econòmic d’Espanya. Per una altra banda, quan l’Estat s’ha tornat extremadament poderós i intervencionista, Catalunya no pot renunciar ni a un sol bri de la seva autonomia. Una autonomia atenta, això sí, no només a la proximitat geogràfica del poder decisori, sinó, a més a més, a una utilització adequada dels seus ressorts. L’eficàcia de l’autogovern passa per la simplificació o racionalització dels seus procediments (menys paperassa, més diligència i atenció en els tràmits...) mitjançant una capacitació més gran, més implicació i control dels funcionaris que el serveixen. El funcionariat hi és perquè funcioni. Si s’aconseguissin aquests objectius, alliberaríem capacitat d’iniciativa i matèria grisa per a altres tasques més engrescadores i reditives, en benefici tant de l’economia productiva com de la improductiva.

Catedràtic emèrit de la UB.

Publicat a EL PERIÓDICO el 3/6/09

divendres, 3 de juliol del 2009

dijous, 2 de juliol del 2009