diumenge, 30 de maig del 2010

EL RETORN DELS CATALANS de PATRÍCIA GABANCHO




Durant el darrer any de la seva vida, el meu pare i jo varem passar llargues estones conversant. L’home estava postrat en un llit, víctima de prop dels deu anys de la diàlisis que havien minvat el seu físic. La meva presència li era com un oasis en mig d’un desert de soledat al que el destí l’havia condemnat. Cada estona en que compartíem companyia, ell intentava allargar-la al màxim.

Sempre m’havia insistit que de regidor a l’ajuntament no hi anava a buscar res de bo i sí moltes enemistats i mals de cap, al final va rectificar, reconeixia que l’àrea de cultura era la millor àrea de totes, ell que era una persona carregada de inquietuds i de records, i que sempre s’havien esforçat per tenir coneixements i opinió, estava cofoi de mi i sovint em repetia que la Regidoria de Cultura em donava l’oportunitat de relacionar-me amb una sèrie de gent de la que podria aprendre molt, i que això compensava tot lo altre.








Estic totalment d’acord amb el meu pare. El passat dia 28 no podia tenir millor regal d’aniversari que el d’haver pogut compartir unes hores de conversació amb la Patrícia Gabancho. La Patrícia va arribar a Tossa a les 20:30 hores en companyia del Carles Estapé, President d’Òmnium Cultural de la Selva, va venir a presentar-nos el seu darrer llibre “el retorn dels catalans”.

Li va sobtar la poca concurrència a l’acte i el pessimisme dels tossencs, m’aconsellà que millor que no féssim la Consulta per la Independència, ja que amb els ànims que havia captat podriem tenir un fracàs, com va passar a l’Escala.




Després de l’acte de presentació un reduït grup varem anar a sopar a una terrassa d’un bon restaurant del Passeig de Tossa amb la muralla de la Vila Vella de marc de fons i amb la lluna plena que ens va voler acompanyar. Acabat el sopar i com català autèntic, no vaig voler regalar la companyia de la Patrícia a un taxista i vaig acompanyar-la a Barcelona per poder aprofitar i gaudir de la seva conversació i companyia.

El camí, i encara que anàvem asseguts, el vaig fer de puntetes per compensar la diferència entre ella i jo, i ella ho va notar perquè és llarga. La Patrícia és una persona segura de ella mateixa, seguretat que li dona la seva intel•ligència, cultura i forta personalitat. Durant l’hora i mitja que va durar el viatge varem parlar de tot i de tothom, tot el que jo li comentava em donava la sensació que ella ja en era coneixedora i en el fons estàvem força d’acord en tot, també varem parlar dels fills i dels gossos, a mi el viatge se’m va fer curt, a ella llarg, neguitosa per la seva gosseta.








Per la meva part i des de la meva responsabilitat de regidor continuaré organitzant actes per divulgar la nostra cultura i identitat de poble i de nació, al menys durant l’any que em queda al càrrec.

Gràcies Patrícia.

.

dilluns, 17 de maig del 2010

UNA TARDA NIT AL NOU CAMP

Em varen oferir uns carnets i no vaig poder negar-mi, cap al Camp Nou!
L'entrepà per distreure els nervis abans del partit.
I ja hi som, l'escalfament.


L'afició acomodant-se.
Aplaudiments als herois de París, el Regal Barça.
Blaugrana a dojo.

I comença el partit i el patir. Quina empanada els primers minuts!.


I l'arbitre fent-ne de les seves.

Finalment amb el tres - cero varem respirar tranquils.

I el quart, com no, de Messi, però ... el mèrit de Turé Yaya que va fer un excelent partit.


Henry, que segurament va jugar els seus derrers minuts amb el Barça.
I a novament a patir els derrers minuts.

Paradón de valdés!

Hiniesta, l'esperat.
Pip, pip, pip, FINAL!. JA SOM CAMPIONS!.
OÉ, OÉ, OÉ, OÉ ...

BARÇA, CAMPIÓ DE LA LLIGA 2009 - 2010.

CELEBRACIÓ I MAGIA AL CAMP NOU