dijous, 1 de desembre de 2011

LA TRISTA HERÈNCIA CAP.IV. El Museu Municipal.

El Museu Municipal és l’equipament cultural amb “denominació d’origen” per excel•lència de Tossa.



Si hi ha un lloc a la vila que emmagatzema la evidència que Tossa ha estat la Vila Bressol del turisme, aquest lloc és la Casa Falguera, des de els romans als anys daurats de finals del segle XIX i primera meitat del XX. Brull, Benet, Chagall, Casanovas, Metzinguer, Saccharoff, Dora Mar, Bataille, Zügel, Creixams, Serra, Mason, Colom, Kars i un llarg etc. de destacats fan que aquet Museu sigui únic, com diu reiteradament la seva directora, ja que totes les obres allà exposades han estat inspirades i creades a Tossa, “obres amb denominació d’origen”.
Poc abans d’acabar el mandat, ens varen citar a la Generalitat amb clares intencions d’excloure el Museu Municipal de la Xarxa de Museus, fruit d’uns mals resultats de la darrera inspecció i del incompliment del compromís de inversió en les instal•lacions adquirit per Telm Zaragoza l’any 1992, any del seu ingrés a la Xarxa.
Un matí varem acudir a la cita, al Palau Moja, que teníem amb Jordi Tura, Dani Solé i el cap d’inspectors que ara mateix no recordo el seu nom, per la nostra part hi varem anar l’actual directora, la Rosa i jo. Desprès d’una llarga conversa en la que vaig poder exposar tot el que s’havia fet els darrers tres anys i escaig al Museu, varem parar l’embranzida i continuem estan a la Xarxa de Museus de la Generalitat i per tant optant a les subvencions, veurem fins quan!. Llavors em varen venir al cap tots els diners mal invertits a Can Ganga i al Far i el desaprofitat potencial del Museu de Tossa.




En quatre darrers anys, l’única inversió en el museu va ser una entovada de silicona per tapar un degoter. Ja no parlem de millores en un equipament a on els polítics del moment es tapaven els ulls quan hi passaven pel davant. Des de un niu de tèrmits que devoraven les bigues de fusta, a una tècnica del Museu Marítim de Barcelona que feia anys que perseguia a la titular de cultura per renovar un dipòsit de dos quadres, un del Camila i un altre del Vila de Tossa que havien devorat un els cucs i l’altre els fongs.






Quadres craquelats, corcs als marcs, deshumificadors parats, paràmetres d’humitat i de ultraviolats a dalt de tot i un altre poema al magatzem de Cultura del Mas Font, a on una inundació conseqüència d’unes obres al pis de d’alt ho havia malmès i allà havia quedat “tal qual”.





Com si l’exposició que va fer la Fundació la Caixa a la Fontana d’Or i comissariat per la Gloria Bosch i la Susana Portell, “TOSSA, LA TRANQUILITAT PERDUDA”, fos un presagi del que li vindria en quatre anys, després de assessorar-nos amb en Jordi Nogués del SAM i sense pressupost, això equival a dir “nen, espavila’t”, varem desinsectar, varem restaurar 9 obres, varem canviar llums i florescents, amb baixa contaminació lumínica, pla d’evacuació, càmeres de seguretat a la part posterior del Museu, deshumificadors nous i programa connectat a l’ordinador, ordinador nou, llums d’encesa automàtica amb presència humana, Sala Marc Chagall, rebedor nou, inspecció d’ECA del quadre de llum, pressupost i despesa aprovada per la Junta de Govern per posar el quadre de la llum en normativa, i per manca de diners ens va quedar penjat la climatització del Museu, inversió fonamental perquè puguem complir amb les exigències de la Xarxa.

El Museu de Tossa és viu gràcies a persones que l’han valorat com es mereix, com en Sebastià Coris, enamorat de l’obra de Chagall i que sempre ha procurat pel Museu i durant aquet temps va ser el nostre corcó, en Vicens Esteba, tants anys director, la Gloria Bosch, en Joan Planelles, en Ventura Ansón, en Lluís Carbonell i altres que han vingut de fora, com en Francesc Fontbona i la Susana Portell, i algún que em deixo, perquè sempre passa. Eh, Imma!.