divendres, 26 d’agost del 2011

CALIFES, SOU ELS REIS DE LES ENGANYIFES.

Novament, aquesta vegada va ser una noia, un treballador de l’Ajuntament em va portar a casa meva EL QUE CREC QUE ÉS UN BIM (butlletí d’informació municipal).



És una paradoxa que aquells que tant ens retreien que cuidéssim les formes, ells ara s’ho passen tot “per can Pistraus”. Res és signat per ningú, és obvi que si aquet document informatiu es paga del erari municipal, al menys porti imprès en algun lloc que és l’ajuntament qui l’edita, també marquen els canons que qui signa el editorial és l’alcaldessa o en el seu defecte identifica qui ho fa, també és ètic que cada grup representat a l’Ajuntament pugui dir la seva ja que es paga amb els diners de TOTS EL VOTANTS i finalment ha de portar en un lloc visible el memoràndum de la edició i el dipòsit legal, però es veu que en aquest MAGNÍFIC AJUNTAMENT S’HAN PERDUT DEL TOT LES FORMES O ÉS QUE EDITAR BUTLLETINS DIFEREIX MOLT DE FER XOCOLATA DESFETA.





Però passem de les formes al que és lo verdaderament important que és el contingut, al formatge de colors delata i es veu que qui va estirar més el braç que la màniga va ser LA MAGNÍFICA I IRREPETIBLE PILAR MUNDET, sòcia d’honor del TU. Canonada d’aigua, Can Vergonyós, Can Ganga, CIF del Far, Plaça d’Espanya, etc.




No tinc que valorar res, només que els deutes és preceptiu que es paguin per ordre d’antiguitat i que ens en varem fer un fart de pagar factures heretades del PSC-ERC, que a nosaltres ens varen marcar les pautes a seguir des de intervenció i que moltes vegades ens varem veure obligats a fer coses en contra de la nostra voluntat, senzillament perquè era de llei i per tant preceptiu.

I com que en política no es fa cap JURAMENT HIPOCRÀTIC, no em reprimeixo en publicar el que en el seu dia ens varen informar els auditors, encara que no eren dades definitives i ells en fugien de donar números, aquest document diu molt clar el que hi havia que és el que nosaltres ens varem trobar, que comparat amb el que hi ha ara és per lloar la feina feta pel grup de CIU.






I pel que fa a l’estalvi dels sous dels regidors, òbviament que si l’oposició casi no cobra es redueixen les despeses, PRENC NOTA PER QUAN TORNIN A SER OPOSICIÓ, certament del més tonto alguna cosa també se’n aprèn.

A un país oriental, una vegada, hi havia un Califa,
que es va inventar un codi molt "xulo". Digo!
I el poble, agraït, li va dedicar aquesta cançó:

Segons l'article primer
el Califa està obligat
a tractar l'administrat
com si fos home de bé.
I mana l'article set
que el qui faci tripijoc
se li fot cop de garrot
i a la garjola de pet.
El quinzè, oli en un llum,
diu que se l'empalmarà
el qui gosi adulterar
els articles de consum.
I hi ha articles molt bufons,
com el vint que deixa clar,
que tothom es pot queixar
si li "apreten" els cordons.
Però el califa
sempre en pot fer cas omís,
per això s'ha inventat
l'article vint-i-sis...
Califa! Si que ens ha tocat la rifa.
Califa! Ets el rei de l'enganyifa.
Califa! Tu sí que ho tens ben muntat.
No siguis bèstia califa,
no siguis bèstia califa,
que pots sortir-ne escaldat.
- Doncs, no està quedant "xulo"
ni res aquest xotis, nano...
- Home, queda una mica
de l'Empordà ...
- Ei! I que diu l'article vint-i-sis?
- Vostè és tonto, oi?
Diu l'article vint-i-sis, -bis-
que en un cas de compromís, -bis-
el Califa pot si cal,
refregar-se l'engonal
i passar-se pels "dallonses"
totes les lleis del país.
- Ep! I el poble?
Al poble que el donin pel ...
Shubi dubi Uah!, Uah!
que ja té les conferències
de Sant Vicenç de Paül. -x4-
A... mén ...

dilluns, 22 d’agost del 2011

LA TRISTA HERÈNCIA CAP. II, Can Ganga.




El primer que tinc que dir és que Can Ganga no és cap museu etnogràfic, no és cap museu etnològic, ni tant sols és un museu. CAN GANGA ÉS UN ALTRE “CHAPUZA” DE LA SENYORA PILAR MUNDET.

Can Ganga no te projecta museístic, per tant no te res documentat, per no tenir no te ni un ròtol a l’entrada que l’identifiqui com a tal. Can Ganga està del tot fora de normativa, no te pla de evacuació, te un ascensor que no disposa de connexió de telèfon (imprescindible en qualsevol ascensor, i més si és d’us públic). I tota la instal•lació elèctrica està fora de normativa com demostra la inspecció d’ECA que adjunto, el cablejat per normativa en una instal·lació museística ha de ser cablejat ignífug .

Si a Can Ganga passa alguna desgràcia i hi ha una demanda, l’actual ajuntament en seran els responsables, i subsidiàriament en respondran. CAN GANGA NO ES POT OBRIR AL PÚBLIC.






Pressupost del pla d'evacuació que mai es va executar.


Es varen demanar pressupostos per càmeres de vigilància.




La Ció Abellí va fer dos dibuixos pel ròtol de l'entrada i va portar un pressupost.


Es va inventariar tot el que hi havia dipositat i l'arxiver va fer un esbós de projecta per l'equipament.

Es va demanar una subvenció a Caixa Catalunya per les vitrines que tenien que ubicar les maquetes de les barques de pesca, i ens va ser denegada.

Es va anar a la Diputació de Girona a demanar una subvenció amb el següent dossier.

CAN LEANDRO (CAN GANGA)
Aquest mas va ser un dels primers que es va construir fora muralles arran de l’augment de població del s. XVI. Situat en el barri de sa Roqueta al carrer del Codolar, típic barri de pescadors, es un digne exemple de mas fortificat, construït així perquè en el moment de la seva edificació restava isolat davant el mar i era presa fàcil de pirates.



L’edifici presenta un magnífic portal rodó, al damunt del qual un matacà ens evidencia la protecció davant de possibles ràtzies dels pirates del nord d’Àfrica.



També en destaquen les finestres gòtiques bellament esculpides amb angelots.



A l’interior, s’hi conserva amb perfectes condicions una fresquera excavada en la roca viva.



Una vegada dintre, s’hi pot identificar cada una de les sales i el us que tenien antany. Aquesta casa de dos plantes pis i unes golfes, és testimoni històric del tipus de vida de la població de Tossa, combinant la vida marinera (labor habitual en estacions de bonança climàtica) amb la vida rural (estacions fredes).
Situada propera a la platja i suficientment allunyada de la fúria dels temporals de llevant, a la planta baixa de Can Leandro hi havia una entrada vestíbul que també servia de quarto de mals endreços on s’hi acumulaven els estris d’anar a pescar, com les xarxes, nanses, etc., a la dreta l’estable i a l’esquerra una quadra pel bestiar, amb una cuina al fons que més tard fou traslladada a la planta pis. Al fons del vestíbul hi havia l’entrada de la fresquera, ubicada dintre del torrent d’aigua que passa pel darrera.



La planta pis era o on s’hi habitava, després de dues voltes d’escala d’escalons de pedra s’arriba al vestíbul del primer pis que comunica a la dreta amb les habitacions dormitori i a l’esquerra amb la cuina i menjador.



L’entrada d’una escala a la cuina obra pas al camí que condueix a les golfes de la casa.



Les golfes comuniquen al barri de la roqueta i te tres compartiments comunicats als que se’ls hi ha donat al llarg del temps diferents usos.

Durant l’anterior mandat aquesta casa es va restaurar amb l’idea de ubicar-hi el Museu Etnològic de Can Leandro (Can Ganga) i una vegada acabada l’obra es va guarnir amb estris, alguns donats i d’altres deixats en dipòsit, amb la intenció de dotar-lo com a tal i de mostrar-la a la població.
La intenció de l’actual Ajuntament és la de finalitzar l’iniciativa del Ajuntament que ens va precedir, documentant Can Leandro (Can Ganga), ampliant la col•lecció d’objectes exposats i completar el Museu Etnològic a les golfes amb la col•lecció de maquetes de barques de l’artesà tossenc Emili Colomé Baldrich, realitat històrica de una població oberta al mar.

RELACIÓ D’ACCIONS PENDENTS D’EXECUCIÓ.

1- Arranjament deficiències detectades a la instal•lació elèctrica amb el fi d’habilitar la casa com a Museu Etnològic.
2- Instal•lació de deshumificadors, un a cada planta amb el fi e minorar l’alt nivell d’humitat de la casa.
3- Dotar el museu d’un sistema de càmeres de seguretat, si és possible reutilitzarem les que es substitueixin al Centre d’Interpretació dels Fars.
4- Instal•lació d’un audiovisual i simulació d’una petita taberna de pescadors a on antigament estava ubicada la quadra.
5- Inventariar els objectes donats o be deixats en dipòsit que avui estan allà exposats.
6- Documentar i complementar amb panells explicatius els objectes més rellevants exposats, amb fotografies antigues de Tossa de les labors relacionades amb els objectes i altres.
7- Completar el Museu a la planta de les golfes amb l’exposició de la col•lecció de maquetes navals del maquetista tossenc Emili Colomé, pel que faran falta les vitrines (metacrilat per indicació dels tècnics del Museu Marítim e Barcelona) i els corresponents taulells.
8- Col•locar un rètol a l’entrada que identifiqui l’edifici com a museu.
9- Cal promocionar publicitàriament el Museu amb la confecció d’un tríptic a on s’indiqui la ubicació i el contingut del museu.

Actualment hi estan treballant en la part tècnica la enginyera municipal Sra. Anna Arnau i en la part museística el arxiver municipal Sr. David Morè i Aguirre, llicenciat en historia, i les Sres. Isabel Vera i Gemma Gordils dels Museu Municipal, llicenciades en història de l’art.

La subvenció la varem demanar per l'import de 33.000 €, ja que hi voliem fer entrar la substitució de la instal·lació electrica. Amb bon criteri el diputat senyor Roger Zamorano ens va dir que la Diputació de Girona no tenia perquè pagar les errades dels ajuntaments i ens va concedir 6.000 € per un total de 12,ooo€ a justificar.

Sense arreglar el cablejat de la corrent era inutel fer cap despesa, el pressupost de la substitució del cablejat pujava a 19.000€, tal i com estava la situació econòmica del ajuntament era absurt fer una despesa per un equipament que en la temporada d'estiu no havia arribat a 100 visitants pagant.


http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/08/21/tossa-mar-reobre-al-public-can-ganga-despres-mes-dos-anys-tancada/509588.html

TOT EL QUE DIU ÉS MENTIDA.
La reforma de Can Ganga no te res que veure amb una restauració d’una masia tal i com va ser, va ser restaurada sense cap mena de criteri, i amb mi han coincidit moltes persones versades en el tema que l’han visitat.
Can Ganga es va obrir al públic al voltant de la segona quinzena de juliol, i l’equipament estava en perfectes condicions, amb totes les inspeccions al dia tant d’extintors com el ascensor, durant tot aquet temps que ha estat tancat una noia de l’empresa que fa la neteja als equipaments hi ha anat un cop a la setmana a netejar i a buidar els deshumificadors que nosaltres varem posar-hi que provenien del Museu Municipal, igual que el taulell.
Dir que Can Ganga el varen trobar en estat de deixadesa i abandonament és una fal•làcia de la senyora Mundet, la brigada municipal hi ha fet intervencions de manteniment tant a la teulada com a l’interior, per obrir només els hi ha calgut renovar el llor i les hortalisses que ambienten la instal•lació. Si s’hagués deixat com de la mateixa manera que ells varen abandonar la Vil•la Romana dels Ametllers, Can Ganga ara romandria tencada.
Pot ser és el moment perquè la Sra. Mundet acabi el que per ella és una de les seves grans obres i que per altres és una desgràcia més de les seves i d’aquí quatre anys, si és que no és abans, el que vingui es pugui trobar al menys un equipament en condicions.

Can Ganga te un alt paràmetre d'humitat i necessita un constant manteniment, el que ensenyen les fotos es va reparar tot en el seu moment.






L'excepció, aquesta humitat que ja hi era des del principi i que no em varen solucionar mai.



En definitiva, Can Ganga és un mal negoci, primer, com equipament cultural està indocumentat per tant és totalment obsolet, segon, és una carga econòmica un ajuntament que passa per mals moments i tercer i donat la manca d’interès que motiva (no varen arribar a 100 entrades en un any)ja que de museus etnogràfics en hi ha un cada tres pobles i poc difereixen i molt del de Tossa per dèficit d’aquet darrer. Com va dir el Diputat de Cultura en l’anterior mandat es senyor Roger Zamorano, més hagués valgut que la inversió la haguéssim fet al Museu Municipal que és una joia i no en un museu que mai tindrà cap mena de rellevància i a on tot son limitacions.

diumenge, 21 d’agost del 2011

CERET, UN EXEMPLE A SEGUIR


Josefina Matamoros: “A Catalunya falta encara molta cultura d'anar als museus”

Fa 25 anys que dirigeix el Museu d'Art Modern de Ceret, càrrec del qual es jubilarà el gener del 2012. Matamoros ha convertit el museu de Ceret en un referent de l'art modern i contemporani a França i a Catalunya, aprofitant que aquesta vila fronterera va ser una cruïlla d'artistes de l'avantguarda com ara Picasso, Manolo Hugué, Chagall, Maillol, Gris, Soutine, Braque, Matisse...

21/08/11 02:00 - COTLLIURE - MONTSE FRISACH

Josefina Matamoros es jubila al gener com a directora del Museu d'Art Modern de Ceret però continuarà sent directora del Museu de Cotlliure i farà de comissària independent. Foto: JOAN SABATER.

Avui en dia els artistes van avançant però ja no tenen mitjans com als anys vuitanta. La por i la incertesa ho han aturat tot”

Ceret Horta de Sant Joan La Guingueta d'Ix Cotlliure Barcelona Perpinyà Cadaqués Godall Gósol, La van nomenar directora del museu de Ceret el 1986. Quin era el seu objectiu aleshores?


La meva missió era reestructurar el museu, que era molt petit però ja molt interessant per la seva col·lecció de base donada pels artistes que van passar per Ceret a principi de segle: Picasso, Braque, Matisse, Chagall, Maillol... Quan el museu es va fundar el 1950 tots aquests artistes van donar obra. El centre s'havia creat per voluntat de Pierre Brune i de Frank Burty Haviland. La
història de Burty Haviland, que hem descobert recentment gràcies a la compra del museu del seu fons amb 900 peces, és magnífica perquè va ser crucial per a la creació del museu.


I què heu descobert de nou sobre aquest senyor?


Ell era nord-americà, però familiar dels Haviland de Limoges, creadors de les famoses porcellanes. De jovenet va anar a París a estudiar i va rebre classes de piano i es va fer amic de Ricard Viñes. A través del català, va entrar dins el grup de les avantguardes dels artistes barcelonins, com Picasso, Casanovas, Junyent... Després va anar a Nova York i també es va introduir en el cercle avantguardista d'allà. Burty, com tants altres en aquella època, estava malalt dels pulmons i l'estiu de 1909 Picasso va aconsellar a Burty i Manolo Hugué d'anar a Gósol perquè respirés aire pur. Així que Burty i Manolo van decidir anar a Catalunya, però quan van arribar a la Guingueta d'Ix van comprar els diaris i van veure que hi havia la guerra del Marroc. Manolo tenia por de ser allistat i aleshores van decidir quedar-se a la Catalunya del Nord tot l'estiu. El gener de 1910 Manolo va acabar establint-se a Ceret i tres mesos després va arribar Burty. L'americà es va enamorar d'una noia del poble, Josefina Laporta, i es va casar amb ella el 1914. Després de la Primera Guerra Mundial, molts artistes van passar per allà. Fins ara no sabíem aquesta gènesi de la història però ara amb el fons documental podem continuar investigant-la. Aquestes són les últimes novetats de la història de Ceret. Burty és un personatge clau perquè és qui convenç els artistes perquè donin obra per al museu. Ara que pararé, tinc el projecte de treballar sobre la connexió Nova York-París-Ceret pel que fa a les avantguardes catalanes. I la connexió de tot això és Frank Burty.


El museu es va reinaugurar el 1993 amb el president Mitterrand.


Sí, el museu pertany a la Reunió dels Museus francesos, que considerava que si el centre no es rehabilitava s'hauria de tancar. És cert és que ens vam beneficiar de la remuntada cultural de l'Estat espanyol a principi dels vuitanta, però també de la política cultural de Jack Lang de reestructuració del sistema de museus a França. Jo feia uns anys que havia creat el Centre de Documentació Cultural a Perpinyà i tenia molts contactes a Barcelona. Va ser una sort perquè vaig disposar de diners suficients per impulsar el museu. En els primers anys vam organitzar exposicions d'art contemporani per preparar una mica el terreny i després vam afegir les mostres més històriques lligades a les avantguardes. Art contemporani i art de les avantguardes relacionades amb Ceret ha estat la nostra línia d'actuació. En tots aquests anys, a més, hem passat de 500 obres a 3.000, entre adquisicions i donacions.


I mirant sempre cap a Catalunya.


Sí, perquè tenim un triangle d'or amb molts pocs quilòmetres de distància: Ceret, Cotlliure i Cadaqués. Teníem, per exemple, un projecte transfronterer amb el Museu Dalí però finalment no s'ha realitzat per culpa de la crisi. Un altre projecte en què treballo inclou els llocs de creació del cubisme: Ceret, Gósol, Horta de Sant Joan i Cadaqués. És un projecte acabat, en col·laboració amb la Reunió dels Museus Nacionals, que també es veuria a París però està ajornat en espera de temps millors.


Ha exposat molts artistes catalans: Tom Carr, Riera i Aragó, Tàpies, Perejaume, Claret Serrahima... És un museu amb una pota a cada banda de la frontera.


Vaig néixer a Godall, al Montsià. Els meus pares van emigrar a França quan jo tenia set anys. Sóc de cultura francesa, encara que a casa sempre parlàvem català. A partir del 68, a França es van desvetllar les qüestions de les identitats de l'Estat francès i el 1978 em vaig involucrar molt en la recuperació de la llengua des del Centre de Documentació de Perpinyà. Quan arribo al museu m'adono que la temàtica del passatge és molt important a Ceret. Els artistes passen per aquí però no s'hi queden. Amb Schengen la línia de frontera entre una banda i una altra queda esborrada. I al cap i a la fi Ceret pertany a França des de 1559, no és tant de temps per a una cultura! Em semblava impensable no obrir el museu al nord i al sud i vaig optar per un projecte molt intel·lectual però que el gran públic també havia de llegir i entendre.


Quin és el públic habitual del museu de Ceret?


És un públic molt divers. Majoritàriament són francesos, anglesos, alemanys, belgues i, després, catalans del sud i espanyols. En contra del que es pugui pensar, els catalans no han vingut amb tanta freqüència al museu. Crec que això respon més al fet que al nord d'Europa hi ha més tradició de visitar museus i de sentir que el museu és el teu lloc. Existeix una consciència molt gran que les col·leccions són inalienables i que pertanyen al poble.


Ens faltaria, doncs, aquesta consciència patrimonial als catalans del sud?


Crec que a Catalunya encara falta cultura d'anar als museus. La gent ha de ser conscient que els museus (no només els d'art, els arqueològics, els de zoologia, els d'història...) són importantíssims perquè obren els ulls a la percepció, cada cop que hi vas t'aporten un substrat i una visió diferent. No s'ha de tenir por als museus. Tenen preus assequibles, estan oberts a tothom... Les exposicions ofereixen lectures diferents de l'obra d'un artista o d'un període determinat. Entrar en un museu és endinsar-se directament en el patrimoni de la humanitat.


Ara que molt d'aquest patrimoni és visible a internet, alguns pensen: per què he d'anar a un museu quan puc veure les obres a la xarxa?


La xarxa és una eina de consulta i difusió molt útil per als museus, però l'experiència de l'art és única i personal i només pot tenir lloc davant de l'obra. I has de passar per l'experiència. Si no seria com llegir un llibre sense obrir-lo. Fa uns dies pensava en això quan vaig entrar dins
de la instal·lació de James Turrell i vaig veure el vídeo de Christian Marclay, El
rellotge, a la Biennal de Venècia.


Com es pot fomentar que el públic tingui ganes de gaudir d'aquesta experiència?


S'ha de treballar amb els més petits, amb els escolars. Els hem d'ensenyar el museu com un lloc de plaer, on es poden trobar com si estiguessin a casa seva. La solució és la pedagogia molt activa, fer que aprenguin i que s'ho passin bé a la vegada. Aquest treball pedagògic l'hem tingut molt clar des del principi al museu. A Ceret tenim entrada gratuïta per als nens, de manera que molts escolars
del poble deixen la seva motxilleta a l'entrada i entren un momentet per veure només una obra nova en exposició o una peça que acabem d'adquirir. És una de les coses que em fa més il·lusió. D'un grup d'escolars de 50, només que n'hi hagi un o dos que s'acabin interessant per l'art
ja estic satisfeta, perquè si tens sensibilitat per l'art vol dir que tens sensibilitat per la vida. L'art obre camins a una vida diferent i et dóna una visió més generosa del món que t'envolta.


El nou director de la Tate Modern, Chris Dercon, defensa una visió del museu expandit, en què convisquin en tots els espais el coneixement, el plaer i l'activitat lúdica, com si fos una passejada. Hi està d'acord?


Sí, a més la Tate Modern ens va sacsejar a tots quan va decidir presentar la col·lecció per temes, barrejant el que és històric i contemporani. Aquesta ordenació fomenta el diàleg entre artistes i èpoques, sense prioritats entre els uns i els altres. Estem acostumats a un model que fomenta les obres estrella per sobre d'altres que queden com a menors: es va al Prado a veure Las Meninas, al Louvre per La Gioconda i al Reina Sofia pel Guernica... Però per mi l'art és un continu, i amb l'ordenació sense prioritats t'adones que no hi ha grans ruptures en la història de l'art. I aleshores pots veure que la visita a un museu pot ser una passejada per la nostra civilització.


Quina exposició li ha faltat al museu de Ceret que li hauria agradat organitzar?


Sens dubte ens ha faltat fer una exposició de Juan Gris, que també va passar per Ceret el 1913 i el 1914 per Cotlliure, i va retornar més tard als anys vint. M'hauria agradat fer una mostra de Juan Gris a Ceret, i de com va reflexionar sobre el cubisme. En certs aspectes va ser un artista capdavanter, va introduir els miralls a les pintures.


Què opina sobre la situació de l'art contemporani a les dues bandes de la frontera?


Als anys vuitanta aquesta àrea va viure una ascensió molt gran, que va propiciar que Catalunya es pogués conèixer al món sencer a través dels seus artistes contemporanis. Artistes molt joves aleshores i que ara estan consolidats. Però ara ja no existeix aquella posició frontal de l'art català que hi havia als anys vuitanta. Potser aquella força provenia del postfranquisme i tothom tenia ganes de sortir i dir la seva. Hi havia una mena d'obertura al món molt gran. A França l'obertura ja havia començat arran del 68 però són els socialistes, als 80, els que van portar a terme aquest procés. La gent de la meva generació teníem moltes ganes d'expressar-nos i de construir un món nou. Però avui dia hi ha una por tan gran arreu... La globalització podria haver estat molt bona per a tothom però la por i la incertesa ho han aturat tot. Cada cop que canvien els polítics, canvien les lleis. Abans era impensable que es toqués l'edat de jubilació, per exemple. Ara tot és possible. Això fa que falti aquell impuls vital. Malgrat tot els artistes van avançant però amb pocs mitjans. Als anys vuitanta es van donar mitjans però ara ja no els tenim. Si un artista no té una galeria que funcioni, és molt difícil que el seu treball surti a la llum.


I com veu la situació lingüística a la Catalunya del Nord?


Dins de l'escola francesa s'ha guanyat una mica perquè hi ha classes de català, però si vols l'escola en català has d'anar a les escoles Arrels o La Bressola, que no són escoles públiques. La societat encara no està a punt per a això perquè molta gent creu encara que si un nen va a una escola en català no aprendrà el francès. Reconec que s'ha millorat una mica però estem molt lluny de la situació del sud i del bilingüisme, i d'una realitat lingüística i cultural.
A la Catalunya del Nord únicament éscatalana la simbologia. Tot és catalàperò això només és a la superfície.


Catalana de naixement però amarada de cultura francesa.


Josefina Matamoros és una dona que es mou amb absoluta normalitat entre dues cultures: la catalana i la francesa. Va néixer a Catalunya però als set anys ja era a França. Des de sempre, però, ha estat una dona preocupada per la recuperació de la llengua i la identitat catalanes a la Catalunya del Nord. Des dels seus càrrecs al museu de Ceret i al museu de Cotlliure (aquest últim el conservarà de moment després de la seva jubilació), ha promocionat l'obra d'artistes catalans com ara Perejaume, Antoni Tàpies, Tom Carr, Joan Brossa i Riera i Aragó, del qual es pot veure una magnífica retrospectiva al museu fins al novembre. Es jubila de Ceret, però continuarà la seva feina com a comissària independent

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/444716-josefina-matamoros-a-catalunya-falta-encara-molta-cultura-danar-als-museus.html




A primers de desembre del 2009, l’Imma, la Rosa Mª Sureda i jo varem anar a Ceret, feia mesos que l’Imma havia quedat amb la Josefina Matamoros per parlar de les possibilitats del Museu Municipal de Tossa i per fer una exposició d'en Chagall que la portava de cap..

Quan varem arribar a Ceret el primer que em va impactar fou que tot el que es respirava tenia olor a museu,desprès d’aparcar el cotxe al pàrking de la entrada del poble, amb el primer que varem topar va ser amb un faristol amb la rèplica d’una pintura a on es documentava que l’original estava al Museu i que havia estat pintada en aquell lloc per el corresponent artista. Seguidament varem descubrir que a Ceret hi havia molts faristols com aquell i també una galeria d’art rere altre en un poble perdut entre muntanyes, que hi havies d’arribar expressament, un “cul de sac” com Tossa.

Desprès de prendre un cafè en un bar típic de la plaça principal varem anar al Museu i ens varem donar a conèixer. Aquell dia no em funcionava la càmera de fotos.

Ens varem haver de esperar perquè la directora estava reunida al seu despatx amb l’alcalde de Ceret. El detall era que era l’alcalde qui anava al despatx de la directora del Museu, cosa impensable aquí.

Amb molta amabilitat ens varen fer una visita guiada i varem poder admirar les obres d’en Manolo, Sourvage, Picaso, Chagall, etc. El Museu com a instal·lació no era res del altre mon, allà l’únic que destacava era el seu contingut .

Tot plegat era tard quan la Josefina ens va poder rebre, casi a l’hora de dinar, i sense més ens va fer pujar al seu flamant BMW blanc i ens va portar a un restaurant, deliciós dinar i millor vetllada. De la Josefina Matamoros em va impressionar la seva forta personalitat, una senyora que reflectia el “glamour” de les franceses d’antany i que tenia les coses molt clares,- ella era qui havia situat el Museu de Ceret en el lloc de privilegi i que el batlle, per molt batlle que fos, a ella “ni fu ni fa” perquè tenia totes les de guanyar, que al Museu decidia ella i no els polítics, allà no hi havia ni volia patronats i que tot el poble en era conscient de la importància del Museu per la població-. Ens va explicar que el Museu de Ceret tenia 2 milions d’euros de pressupost, que es costejaven, 1 de subvencions de les diferents administracions i l’altre de la venda d’entrades i de la botiga del Museu. En una exposició de Picaso havien venut més de 600.000 entrades en un mes.

L’Imma li va demanar per poder fer una exposició de obres de Chagall a Tossa, si ens en facilitaria alguna peça del Museu, ella va respondre que en el magatzem en hi havia 14 obres de Chagall sense exposar i que no tenia cap inconvenient en cedir-les temporalment i en ajudar en facilitar-nos contactes o en fer gestions amb col·leccionistes i a la mateixa família de Chagall que actualment residien als Estats Units perquè ens deixessin obra, això si. sempre que el nostre museu reunís les condicions de seguretat i els paràmetres ambientals correctes, humitat, llum, etc.

Va ser llavors quan li vaig dir a l’Imma que comencés a treure’s del cap la exposició d’en Chagall, perquè com acabava de comprovar la Rosa i jo teníem raó, cal una forta inversió en el Museu.

La Josefina tenia que estar a Perpinyà a una hora convenida, de cap de les maneres va permetre que jo pagues el dinar i molt amablement ens varem despedir a la porta del Museu de Ceret.



dimecres, 17 d’agost del 2011

LA TRISTA HERÈNCIA CAP. I . LA VIL·LA ROMANA DELS AMETLLERS




Pot ser si que és hora de donar explicacions, pot ser el pecat va ser no explicar-ho abans perquè la memòria és feble.

Quatre anys hem estat “administrant la misèria” tal i com sovint repetia la Mª Teresa Moré, quatre anys treballant com a burros per treure a un poble del forat en que ens el varem trobar i sense carregar les conseqüències de la mala gestió anterior als tossencs pujant els impostos, desprès d'haver plegat, cansat i estressat, el primer que em trobo és una vegada més el meu nom el butlletí del TU, donant a entendre que soc un aprofitat i un inconscient i que hem fotut aquest poble a la merda i seguidament un altre que diu que "ÉS HORA DE DEMANAR EXPLICACIONS", i quan comences a donar explicacions amb claredat, llavors resulta que et demanen cent dies de treva, APA HOME!, DE QUÈ ANEU!,

Em penso esplaiar, sovint unes imatges valen més que moltes paraules i per això m’acompanyo de fotografies i documents (en propers posts), tampoc penso renunciar a la ironia i al sarcasme, encara que a algú li puguin molestar els meus muntatges, i ho comprenc perquè a ningú li agrada que el ridiculitzin, però això va implícit a la credencial que acredita a un regidor i el converteix en un càrrec públic i qui no ho assumeixi, APA CAP A CASA!. Per ser regidor cal haver passat la edat del pavo!.

L’ALTERNATIVA parla de 55.000 € gastats en una auditoria i que a la fi varen ser 50.000 €, és evident que a ningú els hi agrada que els hi mirin les misèries, aquesta auditoria ens va ser molt útil per saber la crua realitat econòmica de com es trobava l’ajuntament i per començar a posar fil a l’agulla per solucionar els greus problemes que ens varem trobar, tampoc em quadren altres xifres que donen, però eren despeses del tot necessàries i no com els 33.000 € de l’adquisició dels bombons amb essències d’aigua de mar i que varen caducar en un quartet del Far i posteriorment varen anar a les escombraries, 40.000 € d’indemnització a una treballadora municipal per acomiadament improcedent ( segons sentència, persecució per ideologia política), 60 € per persona d’un menú d’un sopar del pelegrí, un enginyer que venia dos dies a la setmana i que se’l hi va doblar el sou, contractacions de personal que no venien a compte tal i com s’ha vist, per exemple la d’un geògraf del que varem haver de prescindir, i un llarg etc. I quan va costar un POUM incomplert i que va deixar descontent a la majoria de tossencs, al marge de hipotecar el futur de la nostra població?, i que es va gastar la Sra. Mundet amb assessors? El triple que nosaltres?, em quedo curt?...



Vull començar per la Vil•la Romana dels Ametllers, és l’equipament cultural més antic i per tant crec que li correspon l'honor . El 26 de juny del 2004 es va inaugurar la remodelació amb gran magnificència, no es va estalviar res i es va proclamar als quatre vents, publicacions al BIM, TVT, etc. tres anys desprès semblava el final d’una pel•lícula dels dos gals més famosos del còmic, l’Obèlix i l’Astèrix.

La restauració, molt vistosa això si, no es va tenir en compta que un jaciment a la intempèrie està sotmès a les inclemències del temps, als brètols i als gossos. Molt bonic i poc pràctic, massa vidre, massa fusta en contacte al terra humit i sobretot falta total de manteniment. Tot plegat un desastre i per acabar-ho d’adobar, un plet amb la família Teixidor amb una sentència desfaborable per l'Ajuntament i un Patronat format per la Diputació de Girona, l'Institut d’Estudis Catalans, Consell Comarcal i Ajuntament de Tossa, a on la Diputació que era qui feia el mecenatge va tancar la aixeta dels diners.




Així em vaig trobar la Vil·la Romana dels Ametllers el 2007 i en la foto superior és com la varen trobar els anteriors a nosaltres. Si el doctor Melé aixequés el cap?.














Les actuacions que hi varem fer a bon segur no son totes les que hagués volgut, es varen canviar les cordes, cartells als faristols i rèplica del mosaic d’en Vitalis, es va col•locar la barana d’accés a la part superior del jaciment i el rètol de la entrada, es varen retirar les dues guixetes i es va retirar part del terra de fusta perquè resultava perillós per la integritat física dels visitants, es va tenir cura de que es cumplís el contracte de manteniment i la policia del jaciment i sobretot es va aconseguir el BCIN (Be Cultural d’Interès Nacional). Dues publicacions, “ELS AMETLLERS, OCI I NEGOCI AL CAMP EN ÉPOCA ROMANA” I “FELIX TURISSA, LA VIL•LA ROMANA DELS AMETLLERS I EL SEU FUNDUS”, quasi tot fet amb subvencions finalistes.

Continuen molts dels vidres trencats, el terra de fusta que segueix deteriorant-se i el “rifi-rafe” amb la família Teixidor es manté viu. Masses equipaments en molt males condicions i pocs diners per poder arribar a tot.



http://www.diaridegirona.cat/cultura/2011/08/19/generalitat-declara-villa-dels-ametllers-tossa-cultural-dinteres-nacional/509224.html

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/444647-la-vilmla-vitalis-ja-es-be-cultural.html?cks_mnu_id=561