diumenge, 21 d’agost de 2011

CERET, UN EXEMPLE A SEGUIR


Josefina Matamoros: “A Catalunya falta encara molta cultura d'anar als museus”

Fa 25 anys que dirigeix el Museu d'Art Modern de Ceret, càrrec del qual es jubilarà el gener del 2012. Matamoros ha convertit el museu de Ceret en un referent de l'art modern i contemporani a França i a Catalunya, aprofitant que aquesta vila fronterera va ser una cruïlla d'artistes de l'avantguarda com ara Picasso, Manolo Hugué, Chagall, Maillol, Gris, Soutine, Braque, Matisse...

21/08/11 02:00 - COTLLIURE - MONTSE FRISACH

Josefina Matamoros es jubila al gener com a directora del Museu d'Art Modern de Ceret però continuarà sent directora del Museu de Cotlliure i farà de comissària independent. Foto: JOAN SABATER.

Avui en dia els artistes van avançant però ja no tenen mitjans com als anys vuitanta. La por i la incertesa ho han aturat tot”

Ceret Horta de Sant Joan La Guingueta d'Ix Cotlliure Barcelona Perpinyà Cadaqués Godall Gósol, La van nomenar directora del museu de Ceret el 1986. Quin era el seu objectiu aleshores?


La meva missió era reestructurar el museu, que era molt petit però ja molt interessant per la seva col·lecció de base donada pels artistes que van passar per Ceret a principi de segle: Picasso, Braque, Matisse, Chagall, Maillol... Quan el museu es va fundar el 1950 tots aquests artistes van donar obra. El centre s'havia creat per voluntat de Pierre Brune i de Frank Burty Haviland. La
història de Burty Haviland, que hem descobert recentment gràcies a la compra del museu del seu fons amb 900 peces, és magnífica perquè va ser crucial per a la creació del museu.


I què heu descobert de nou sobre aquest senyor?


Ell era nord-americà, però familiar dels Haviland de Limoges, creadors de les famoses porcellanes. De jovenet va anar a París a estudiar i va rebre classes de piano i es va fer amic de Ricard Viñes. A través del català, va entrar dins el grup de les avantguardes dels artistes barcelonins, com Picasso, Casanovas, Junyent... Després va anar a Nova York i també es va introduir en el cercle avantguardista d'allà. Burty, com tants altres en aquella època, estava malalt dels pulmons i l'estiu de 1909 Picasso va aconsellar a Burty i Manolo Hugué d'anar a Gósol perquè respirés aire pur. Així que Burty i Manolo van decidir anar a Catalunya, però quan van arribar a la Guingueta d'Ix van comprar els diaris i van veure que hi havia la guerra del Marroc. Manolo tenia por de ser allistat i aleshores van decidir quedar-se a la Catalunya del Nord tot l'estiu. El gener de 1910 Manolo va acabar establint-se a Ceret i tres mesos després va arribar Burty. L'americà es va enamorar d'una noia del poble, Josefina Laporta, i es va casar amb ella el 1914. Després de la Primera Guerra Mundial, molts artistes van passar per allà. Fins ara no sabíem aquesta gènesi de la història però ara amb el fons documental podem continuar investigant-la. Aquestes són les últimes novetats de la història de Ceret. Burty és un personatge clau perquè és qui convenç els artistes perquè donin obra per al museu. Ara que pararé, tinc el projecte de treballar sobre la connexió Nova York-París-Ceret pel que fa a les avantguardes catalanes. I la connexió de tot això és Frank Burty.


El museu es va reinaugurar el 1993 amb el president Mitterrand.


Sí, el museu pertany a la Reunió dels Museus francesos, que considerava que si el centre no es rehabilitava s'hauria de tancar. És cert és que ens vam beneficiar de la remuntada cultural de l'Estat espanyol a principi dels vuitanta, però també de la política cultural de Jack Lang de reestructuració del sistema de museus a França. Jo feia uns anys que havia creat el Centre de Documentació Cultural a Perpinyà i tenia molts contactes a Barcelona. Va ser una sort perquè vaig disposar de diners suficients per impulsar el museu. En els primers anys vam organitzar exposicions d'art contemporani per preparar una mica el terreny i després vam afegir les mostres més històriques lligades a les avantguardes. Art contemporani i art de les avantguardes relacionades amb Ceret ha estat la nostra línia d'actuació. En tots aquests anys, a més, hem passat de 500 obres a 3.000, entre adquisicions i donacions.


I mirant sempre cap a Catalunya.


Sí, perquè tenim un triangle d'or amb molts pocs quilòmetres de distància: Ceret, Cotlliure i Cadaqués. Teníem, per exemple, un projecte transfronterer amb el Museu Dalí però finalment no s'ha realitzat per culpa de la crisi. Un altre projecte en què treballo inclou els llocs de creació del cubisme: Ceret, Gósol, Horta de Sant Joan i Cadaqués. És un projecte acabat, en col·laboració amb la Reunió dels Museus Nacionals, que també es veuria a París però està ajornat en espera de temps millors.


Ha exposat molts artistes catalans: Tom Carr, Riera i Aragó, Tàpies, Perejaume, Claret Serrahima... És un museu amb una pota a cada banda de la frontera.


Vaig néixer a Godall, al Montsià. Els meus pares van emigrar a França quan jo tenia set anys. Sóc de cultura francesa, encara que a casa sempre parlàvem català. A partir del 68, a França es van desvetllar les qüestions de les identitats de l'Estat francès i el 1978 em vaig involucrar molt en la recuperació de la llengua des del Centre de Documentació de Perpinyà. Quan arribo al museu m'adono que la temàtica del passatge és molt important a Ceret. Els artistes passen per aquí però no s'hi queden. Amb Schengen la línia de frontera entre una banda i una altra queda esborrada. I al cap i a la fi Ceret pertany a França des de 1559, no és tant de temps per a una cultura! Em semblava impensable no obrir el museu al nord i al sud i vaig optar per un projecte molt intel·lectual però que el gran públic també havia de llegir i entendre.


Quin és el públic habitual del museu de Ceret?


És un públic molt divers. Majoritàriament són francesos, anglesos, alemanys, belgues i, després, catalans del sud i espanyols. En contra del que es pugui pensar, els catalans no han vingut amb tanta freqüència al museu. Crec que això respon més al fet que al nord d'Europa hi ha més tradició de visitar museus i de sentir que el museu és el teu lloc. Existeix una consciència molt gran que les col·leccions són inalienables i que pertanyen al poble.


Ens faltaria, doncs, aquesta consciència patrimonial als catalans del sud?


Crec que a Catalunya encara falta cultura d'anar als museus. La gent ha de ser conscient que els museus (no només els d'art, els arqueològics, els de zoologia, els d'història...) són importantíssims perquè obren els ulls a la percepció, cada cop que hi vas t'aporten un substrat i una visió diferent. No s'ha de tenir por als museus. Tenen preus assequibles, estan oberts a tothom... Les exposicions ofereixen lectures diferents de l'obra d'un artista o d'un període determinat. Entrar en un museu és endinsar-se directament en el patrimoni de la humanitat.


Ara que molt d'aquest patrimoni és visible a internet, alguns pensen: per què he d'anar a un museu quan puc veure les obres a la xarxa?


La xarxa és una eina de consulta i difusió molt útil per als museus, però l'experiència de l'art és única i personal i només pot tenir lloc davant de l'obra. I has de passar per l'experiència. Si no seria com llegir un llibre sense obrir-lo. Fa uns dies pensava en això quan vaig entrar dins
de la instal·lació de James Turrell i vaig veure el vídeo de Christian Marclay, El
rellotge, a la Biennal de Venècia.


Com es pot fomentar que el públic tingui ganes de gaudir d'aquesta experiència?


S'ha de treballar amb els més petits, amb els escolars. Els hem d'ensenyar el museu com un lloc de plaer, on es poden trobar com si estiguessin a casa seva. La solució és la pedagogia molt activa, fer que aprenguin i que s'ho passin bé a la vegada. Aquest treball pedagògic l'hem tingut molt clar des del principi al museu. A Ceret tenim entrada gratuïta per als nens, de manera que molts escolars
del poble deixen la seva motxilleta a l'entrada i entren un momentet per veure només una obra nova en exposició o una peça que acabem d'adquirir. És una de les coses que em fa més il·lusió. D'un grup d'escolars de 50, només que n'hi hagi un o dos que s'acabin interessant per l'art
ja estic satisfeta, perquè si tens sensibilitat per l'art vol dir que tens sensibilitat per la vida. L'art obre camins a una vida diferent i et dóna una visió més generosa del món que t'envolta.


El nou director de la Tate Modern, Chris Dercon, defensa una visió del museu expandit, en què convisquin en tots els espais el coneixement, el plaer i l'activitat lúdica, com si fos una passejada. Hi està d'acord?


Sí, a més la Tate Modern ens va sacsejar a tots quan va decidir presentar la col·lecció per temes, barrejant el que és històric i contemporani. Aquesta ordenació fomenta el diàleg entre artistes i èpoques, sense prioritats entre els uns i els altres. Estem acostumats a un model que fomenta les obres estrella per sobre d'altres que queden com a menors: es va al Prado a veure Las Meninas, al Louvre per La Gioconda i al Reina Sofia pel Guernica... Però per mi l'art és un continu, i amb l'ordenació sense prioritats t'adones que no hi ha grans ruptures en la història de l'art. I aleshores pots veure que la visita a un museu pot ser una passejada per la nostra civilització.


Quina exposició li ha faltat al museu de Ceret que li hauria agradat organitzar?


Sens dubte ens ha faltat fer una exposició de Juan Gris, que també va passar per Ceret el 1913 i el 1914 per Cotlliure, i va retornar més tard als anys vint. M'hauria agradat fer una mostra de Juan Gris a Ceret, i de com va reflexionar sobre el cubisme. En certs aspectes va ser un artista capdavanter, va introduir els miralls a les pintures.


Què opina sobre la situació de l'art contemporani a les dues bandes de la frontera?


Als anys vuitanta aquesta àrea va viure una ascensió molt gran, que va propiciar que Catalunya es pogués conèixer al món sencer a través dels seus artistes contemporanis. Artistes molt joves aleshores i que ara estan consolidats. Però ara ja no existeix aquella posició frontal de l'art català que hi havia als anys vuitanta. Potser aquella força provenia del postfranquisme i tothom tenia ganes de sortir i dir la seva. Hi havia una mena d'obertura al món molt gran. A França l'obertura ja havia començat arran del 68 però són els socialistes, als 80, els que van portar a terme aquest procés. La gent de la meva generació teníem moltes ganes d'expressar-nos i de construir un món nou. Però avui dia hi ha una por tan gran arreu... La globalització podria haver estat molt bona per a tothom però la por i la incertesa ho han aturat tot. Cada cop que canvien els polítics, canvien les lleis. Abans era impensable que es toqués l'edat de jubilació, per exemple. Ara tot és possible. Això fa que falti aquell impuls vital. Malgrat tot els artistes van avançant però amb pocs mitjans. Als anys vuitanta es van donar mitjans però ara ja no els tenim. Si un artista no té una galeria que funcioni, és molt difícil que el seu treball surti a la llum.


I com veu la situació lingüística a la Catalunya del Nord?


Dins de l'escola francesa s'ha guanyat una mica perquè hi ha classes de català, però si vols l'escola en català has d'anar a les escoles Arrels o La Bressola, que no són escoles públiques. La societat encara no està a punt per a això perquè molta gent creu encara que si un nen va a una escola en català no aprendrà el francès. Reconec que s'ha millorat una mica però estem molt lluny de la situació del sud i del bilingüisme, i d'una realitat lingüística i cultural.
A la Catalunya del Nord únicament éscatalana la simbologia. Tot és catalàperò això només és a la superfície.


Catalana de naixement però amarada de cultura francesa.


Josefina Matamoros és una dona que es mou amb absoluta normalitat entre dues cultures: la catalana i la francesa. Va néixer a Catalunya però als set anys ja era a França. Des de sempre, però, ha estat una dona preocupada per la recuperació de la llengua i la identitat catalanes a la Catalunya del Nord. Des dels seus càrrecs al museu de Ceret i al museu de Cotlliure (aquest últim el conservarà de moment després de la seva jubilació), ha promocionat l'obra d'artistes catalans com ara Perejaume, Antoni Tàpies, Tom Carr, Joan Brossa i Riera i Aragó, del qual es pot veure una magnífica retrospectiva al museu fins al novembre. Es jubila de Ceret, però continuarà la seva feina com a comissària independent

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/444716-josefina-matamoros-a-catalunya-falta-encara-molta-cultura-danar-als-museus.html




A primers de desembre del 2009, l’Imma, la Rosa Mª Sureda i jo varem anar a Ceret, feia mesos que l’Imma havia quedat amb la Josefina Matamoros per parlar de les possibilitats del Museu Municipal de Tossa i per fer una exposició d'en Chagall que la portava de cap..

Quan varem arribar a Ceret el primer que em va impactar fou que tot el que es respirava tenia olor a museu,desprès d’aparcar el cotxe al pàrking de la entrada del poble, amb el primer que varem topar va ser amb un faristol amb la rèplica d’una pintura a on es documentava que l’original estava al Museu i que havia estat pintada en aquell lloc per el corresponent artista. Seguidament varem descubrir que a Ceret hi havia molts faristols com aquell i també una galeria d’art rere altre en un poble perdut entre muntanyes, que hi havies d’arribar expressament, un “cul de sac” com Tossa.

Desprès de prendre un cafè en un bar típic de la plaça principal varem anar al Museu i ens varem donar a conèixer. Aquell dia no em funcionava la càmera de fotos.

Ens varem haver de esperar perquè la directora estava reunida al seu despatx amb l’alcalde de Ceret. El detall era que era l’alcalde qui anava al despatx de la directora del Museu, cosa impensable aquí.

Amb molta amabilitat ens varen fer una visita guiada i varem poder admirar les obres d’en Manolo, Sourvage, Picaso, Chagall, etc. El Museu com a instal·lació no era res del altre mon, allà l’únic que destacava era el seu contingut .

Tot plegat era tard quan la Josefina ens va poder rebre, casi a l’hora de dinar, i sense més ens va fer pujar al seu flamant BMW blanc i ens va portar a un restaurant, deliciós dinar i millor vetllada. De la Josefina Matamoros em va impressionar la seva forta personalitat, una senyora que reflectia el “glamour” de les franceses d’antany i que tenia les coses molt clares,- ella era qui havia situat el Museu de Ceret en el lloc de privilegi i que el batlle, per molt batlle que fos, a ella “ni fu ni fa” perquè tenia totes les de guanyar, que al Museu decidia ella i no els polítics, allà no hi havia ni volia patronats i que tot el poble en era conscient de la importància del Museu per la població-. Ens va explicar que el Museu de Ceret tenia 2 milions d’euros de pressupost, que es costejaven, 1 de subvencions de les diferents administracions i l’altre de la venda d’entrades i de la botiga del Museu. En una exposició de Picaso havien venut més de 600.000 entrades en un mes.

L’Imma li va demanar per poder fer una exposició de obres de Chagall a Tossa, si ens en facilitaria alguna peça del Museu, ella va respondre que en el magatzem en hi havia 14 obres de Chagall sense exposar i que no tenia cap inconvenient en cedir-les temporalment i en ajudar en facilitar-nos contactes o en fer gestions amb col·leccionistes i a la mateixa família de Chagall que actualment residien als Estats Units perquè ens deixessin obra, això si. sempre que el nostre museu reunís les condicions de seguretat i els paràmetres ambientals correctes, humitat, llum, etc.

Va ser llavors quan li vaig dir a l’Imma que comencés a treure’s del cap la exposició d’en Chagall, perquè com acabava de comprovar la Rosa i jo teníem raó, cal una forta inversió en el Museu.

La Josefina tenia que estar a Perpinyà a una hora convenida, de cap de les maneres va permetre que jo pagues el dinar i molt amablement ens varem despedir a la porta del Museu de Ceret.