dilluns, 1 d’octubre de 2007

Satel·lització i eutanàsia

HB: Satel·lització i eutanàsia
Fa una trentena d’anys, quan jo era secretari general d’ERC, un amic del PSC (aleshores influent, ara retirat de la política activa), en conversa de cafè i a títol purament personal, intentava de convèncer-me que el que convenia a Catalunya era que els nostres respectius partits reprenguessin l’aliança estable que l’Esquerra i la Unió Socialista havien mantingut des de la fundació de l’Esquerra el 1931 fins a la dissolució de la Unió Socialista el 1936. Com que la relació de forces s’havia totalment invertit, en la nova aliança —afegia— s’haurien també d’invertir els termes i l’Esquerra hauria de resignar-se al paper de satèl·lit que en els anys de la República la Unió Socialista havia acceptat.El meu amic només veia avantatges en un tal acord: es barrava el pas al centredreta, es posaven a ratlla els comunistes i, sobretot, s’aconseguia que la declinació del catalanisme, que ell veia ineluctable, es produís sense traumes.El meu amic, en efecte, creia que el catalanisme ja no tenia futur. No ho lamentava, i davant meu almenys, no se n’alegrava. Simplement ho constatava. Des del seu punt de vista el franquisme, en aquest aspecte, havia triomfat de manera irreversible i l’evolució del món no feia sinó consolidar el seu triomf. Era només qüestió d’unes quantes generacions perquè Catalunya esdevingués una segona Occitània i l’últim reducte del català fossin quatre poetes floralescos. Els polítics responsables havíem d’assumir aquesta realitat i encarrilar les coses perquè aquest final fos el menys dolorós possible. El nostre darrer deure envers el catalanisme havia de ser assegurar-li una bona mort, és a dir, ajudar-lo en l’eutanàsia.Els meus companys de l’Esquerra d’aleshores, i jo mateix, no ens avinguérem a aquests plantejaments. Vèiem el catalanisme malparat, però no ferit de mort. Teníem fe en Catalunya i confiàvem que una jove joventut, no contaminada pel franquisme, redreçaria la situació. Com que érem conscients de la nostra feblesa, hauríem acceptat col·laborar estretament amb el PSC des d’una posició subordinada, si el PSC hagués estat un partit independent, com ho fou la Unió Socialista. Però vèiem que el PSC era poc més que un fragment del PSOE i sabíem que el PSOE, encara que amb més suavitat que la dreta, continuaria fent seu l’assimilisme espanyol. Per tant ERC va seguir la seva via de fidelitat al pensament de Macià, que havia estat el capdavanter dels seus fundadors, i això segurament va permetre que el partit lentament recuperés força i esdevingués la peça clau que és avui.Han passat trenta anys des de la conversa que ara evoco. I bé, humilment haig de reconèixer que el meu amic socialista veia les coses més clares que jo, perquè finalment és ell qui ha triomfat. ERC, a canvi de poder administratiu, que permet resoldre problemes personals de tot tipus, ha acceptat joiosa la satel·lització que aleshores refusàrem. I el futur del catalanisme és més negre que mai. Sense projecte nacional, la nova immigració només pot fer que aombrar-lo. De tots costats l’eutanàsia ja s’ha posat en marxa. Convergència, impacient de tornar al poder, es deixà enganyar pel tarannà de Zapatero i, quan el Parlament encara era a temps de retirar la proposta d’Estatut, n’acceptà una versió emasculada que l’Esquerra es va quedar sola a rebutjar. De moment no veiem venir ni més diners ni les indispensables infraestructures i Iberia i la Renfe segueixen ignorant-nos. Com que no convenia a Zapatero, que prou feina té amb ETA, s’ha decidit de no recórrer la llei espanyola de dependència, malgrat el parer unànime del Consell Consultiu. Amb més solemnitat que mai s’ha acceptat, doncs, de renunciar a una de les poques competències que quedaven ben especificades. I el president Montilla i els seus consellers, rebutjant enfrontaments, evitant fer soroll i ponderant la discreció, van fent revisionisme nacional, és a dir, van administrant els calmants necessaris al procés d’eutanàsia. ERC, per la seva banda, n’elabora els principis teòrics: despolitització de la llengua i substitució del catalanisme titllat d’identitari pel “catalanisme social”, una invenció aplicable sense límits geogràfics que prescindeix del fet diferencial, que era la base mateixa del catalanisme de sempre.Reconec que fa trenta anys no vaig saber adonar-me de quin costat bufava el vent. Però sóc massa vell per canviar d’idees i durant el poc temps que em queda de vida continuaré fent meva la divisa d’aquell tenaç lluitador contra els espanyols que fou Guillem el Taciturn: no cal esperar per emprendre, ni reeixir per perseverar. I mala sort si al final jo no puc fer altra cosa que portar un ciri a un altar llunyà, que vaig veure a Praga fa seixanta anys, consagrat a l’apòstol Judes Tadeu, el patró de les causes perdudes.Heribert Barrera:


Satel·lització i eutanàsia.